JOSEP CARNER		PERE QUART	JACINT VERDAGUER
GABRIEL FERRATER	JOSEP SEBASTIÀ PONS		MARIA MERCÈ MARÇAL
VICENT ANDRÈS ESTELLÉS		GUERAU DE LIOST	MIQUEL MARTÍ I POL
JOAN SALVAT PAPASSEIT		SALVADOR ESPRIU	BONAVENTURA GASSOL
JOSEP VICENÇ FOIX		MÀRIUS TORRES	JOAN MARAGALL
POESIA ANGLESA I NORD-AMERIC.		K.P.KAVAFIS	HAIKÚ - TANKA

JOAN SALVAT-PAPASSEIT ( 1894-1924 EL SOMNI   Guardeu la terra els pagesos germans, guardeu -beseu-la amb delit, pam a pam: ara nosaltres, marins i gojats, per Catalunya, els vaixells salparan. Guardeu la terra els pagesos germans. De cara al món altra volta, i firam! Les gestes nostres no temin la mar: -qui duu senyera els dofins li fan pas. Per Catalunya un vell nom voleiant, de cara al món altra volta, i firam! Fornits atletes, a proa s'hi cap; deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan. Preneu els estris de viure en combat. Per Catalunya: una passa endavant! Fornits atletes, a proa s'hi cap. Vosaltres, dones, heroiques com mai, sigueu valentes, que l'empresa és gran; les nostres filles que aprenguin l'afany. Per Catalunya reseu català, vosaltres, dones, heroiques com mai. Fendim les ones, tal guerrers d'abans; -de nou la història que ens vegi avançant.- Vulgueu ésser-hi entre els pobles més grans. Per Catalunya, els fanals ben endalt; fendim les ones, tal guerres d'abans!                   NADAL Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres l'avancen tots d'adreça al mercat. Els de casa a la cuina, prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena i ells recullen les plomes i ja enyoren demà. Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-, Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar. RES NO ÉS MESQUÍ

JOAN OLIVER, PERE QUART (1899-1986) CORRANDES D'EXILI Roissy-en-Brie, 1939 Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re.... Si la lluna feia ple també el féu la nostra pena.   L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya).   Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.   A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.   Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. “Com el Vallès no hi ha res”.   Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que bategui com una ala.   Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.   CATALUNYA Roissy-en-Brie, marc de 1939   Sola, malalta, esparracada, muda, un altre cop, encara jove, esclava. La volta de ton cel, com sempre blava, sostre de tes presons esdevinguda.   Ara retreu ton somni de vençuda que no vas ésser, com et pertocava, escometent tos enemics prou blava, emparant ton honor gaire tossuda.   Neta et veuràs de tos pecats un dia per tanta sang i tanta llunyania, per la vergonya i per l'enyor dels teus.   Com saba pacient sota l'escorça, més pura revindrà l'antiga força que ja es desvetlla d'amagat dels déus.   COMPLANTA DE NADAL   Que és trist aquest retorn de l'Infant entre plagis de cors angèlics, amb luxes d'or fals, falsos reis i preguera automàtica!   Pobre Infant, què esperes de nosaltres? Pau i amor, segons diuen. Doncs mira, mira! Oh, vinguessis enguany disposat al miracle!   Som homenics caiguts i cecs, arrapats a la mísera vida, de fe cruel, que ens urpim sovint els uns als altres, a penes enduts per l'instint de felicitat, el somni que ens ve de l'Edèn i que sempre ens enganya.   Infant, ja tothom ha oblidat el Messies; hi ha cent veus que estrafan hàbilment la seva Paraula. Infant, tu pots retornar-nos al Jardí per la drecera sense paranys ni proves. És suprema la Creu i sublim la Sang teva, però la Gracia és tan fàcil! I el Do, més diví.   Aleshores, Infant, ¿per què no ens ungeixes, com per joc, amb les mels eternes de la teva Innocència?   Infant rosadenc, somrient, Déu petit, per què creixes?   EL GUANY   Res no he perdut, que res no posseïa qui arribava invàlid i nu.   Però he guanyat a poc a poc, de pressa, rovell d'enyors, peresa acovardida i una mesura rasa d'incerteses on cerca brins la desmenjada fe.   INTERIOR   El botxí dina en silenci, el botxí pensa en la feina. La seva dona se'l mira; els fills mengen amb presses.   El botxí beu en silenci. Baixa de la claraboia una llum de lluna freda. La dona sempre dreta.   Els dos germans són rossos; riuen entre ells en silenci. La dona despara taula. El botxí pensa en la feina.   Els fills del botxí s'escapen a l'ermot de l'eucaliptus. El botxí pren cafè amb gotes d'esquena a la finestra.   La dona renta i eixuga amb aigua salada i cendra. El botxí fa un eructe i encén una caliquenya.   Els infants juguen a selva entre llaunes i runa; el gran apunta amb la canya i l'altre estrafà la hiena.   La dona passa l'escombra amb una fressa seca. Més endins sona el rellotge. El botxí pensa en la feina.   La dona escup a l'aigüera. En mànigues de camisa i en un balancí de lona el botxí dorm la sesta.   Els infants compten estampes. La dona sempre dreta. El silenci no es detura. El botxí somia feina.   PREGÀRIA DE GENER (Ritu occidental)   Sou els Tres, sou els Tres Viatjants de Comerç.   El Ros, xampany i capons del Prat.   El Negre, perles i abrics d'astracan.   El Blanc, artefactes i cotxes cromats.   Salveu la Cristiandat de l'Infern amb balanç magre.   Oremus.... (Resarem un parevostre pels qui van errats de comptes i per llur conversió a la sagrada àrea del dòlar.)   LA CROADA   Quan s'acosta l'hora les àvies i els petits agemoleixen al fons de les alcoves; i al recambró de la higiene donzelles sospiroses s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.   Però els barons -fixeu-vos-hi!- s'alzinen com pollancres vora la taula devastada; surten al porxo, escruten el cel, color de perla falsa. Bròfecs com els herois en crisi, abracen per damunt la muller eixuta, que temps ha malalteja. (El gos lànguidament udola abocat a l'eixida.)   I “Adéu!” criden a tots amb veu entera, i alcen el braç a mitges, secrets escèptics tal vegada, però en l'extern inexorables.   De dos en dos, centenars i milers, es llacen a les desertes vies de la tarda.   Entre marcials i amotinats avancen, sallen -escamots convergents, centúries, legió- impetuosos, emulant-se en la carrera única, com assumits pel fat enorme de les grans ofensives o els grans èxodes.   Perillosament -oh sí, que en l'aire sobreneda un pensament de pluja-, catòlics de debò, croats unànimes, com un sol home, van a l'estadi nou, van a l'estadi.   COVARDS   El nombre de covards és infinit.   Els més porucs atupen la muller al jaç mateix potser, lliça d'amor.   Odi i enveja i cobejança són homeis ocults de plena voluntat, per cautelosos obra de coquins.   Les guerres grans grans, les guerres dels senyors són carnatges immunds entre covards.   Resignem-nos: la por és la sal del món.   L'IGNORANT   Sí, benaventurats els ignorants! Reben el món amb els sentits tan nets!   Parlem de l'Ignorant; ja en queden pocs. (Els ignorants frustrats són legió, i feixucs, tal un llast de marbre en brut.) La seva experiència i la dels seus li han donat nocions suficients, i resta il·lès! Inculte com el pi, creix sense cura i beu l'aigua del cel, cerca la llum i acull els esquirols.   Menja, treballa, dorm, copula. I riu com un sant miserable! I quan sofreix acota el cap, serra les dents; ni un plany.   Lluny dels dèus, de les lleis i les lliçons, sense moral coneix el bé i el mal.   Dels drets de l'home no en fotria res!   LO SOMNI   L'illa navega per un mar llaurat, a la deriva. Hi viatgen al damunt el poeta Carles Riba i un jove encara difunt.   Els nodreix una palmera, els vigilen dos xiprers i els proclama una bandera. El poeta riu i espera, i el difunt calla només.   La bandera és una pàgina d'un vell llibre sense mots, que passà un cicle entre llots, assumit per la voràgine que un poc més ens xucla a tots.   El poeta Riba riu i espera arribar a la riba. Solitud el té captiu i multitud el captiva. El jove fa la viu-viu.   Una gavina pel mar i un dofí pel cel segueixen llur presó, vehicle, llar, xalet, oratori, bar, illa on duren i es glateixen.   Què els espera a l'altre pol? El moll petri d'una rada, tot de gent endiumenjada, xaranga, coloms de dol i parlaments d'arribada.   En Riba calla per punt i la bandera sondrolla. Els xiprers, amb el difunt, el qual, aterrit com un nàufrag, avia una ampolla.

GABRIEL FERRATER (1922-1972) LA VIDA FURTIVA   Segurament serà com ara. Estaré despert, aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador que surt d'un pou, em pujarà des del silenci de tota la casa, brusc, el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar el bufeteig de portes de metall, i els passos pel replà, i endevinaré l'instant que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre. Sabré que són. Els obriré de seguida. Tot perdut que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

JOSEP SEBASTIÀ PONS (1886-1962) EL PEDRÍS Quan venies a seure a ma vora, la nit recollia a tot aire el perfum esbandit que hi deixaven de fruita les panyeres curulles. La nit movia les fulles. Tan ben feta de cos, joliu préssec madur, pensava que l'agost endaurat eres tu. La teva galta a tot moment s'envermellia del desig que jo tenia. De vegades miraves amb senzill mirar d'or, com per amagar l'ànsia tremolosa del cor, i lligat pel meu goig, a penes si sabia que dins l'ombra el cor batia.

MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998) FINA AMOR, JOC EXTREM....   Fina amor, joc extrem, or subtil que em cremes sense tornar-me cendra. Dins l'alquímia bàrbara i tendra del teu cos, on el foc passa a fil de flama l'ombra i el seu seguici, pren-me, desfes-me, refes-me, muda en cant la fosca mercè, la muda sang d'exili en llavor de solstici.

GUERAU DE LIOST (1878-1933) FONT DE L'ORENETA Voldria ser enterrat al peu d'aquesta font que endegà el pare. Té campaneres arreu, d'aquelles que plaïen a la mare. Un aire ben senzill hi porta els sorolls de la vila i neteja de brossa l'espell d'aquesta font tranquila. Sovint amb el germà hi fèiem un atur, suats de la cacera. En el seu bassol clar es mirava el llebrer, vanitós que era. El berenar posava la muller a la taula que fa aquesta roca. L'ombreja un castanyer: damunt la seva casolana soca un dístic em plauria del meu Josep Carner. La gent ara en diu la “Font de l'Oreneta”. Vora la teva font, fes, oreneta, niu: faràs, demà, companyia al poeta.

LA TRAGÈDIA DEL TEMPS

DEIXO LA MUNTANYA

LO DOMADOR I ELS LLEONS

JOSEP CARNER (1884-1970)

PLANY

                                                                         En la mort de Guerau de Liost

El vas recera la jaient despulla, àrid senyal de ton departiment. Tos endolats t'enyoren onsevulla: la llum els troba, no els respon el vent.   Però el meu esperit és la curulla on hi ha ta veu, per a mi sol brunzent, a mi, ferit, i ton secret, vivent.   D'ara endavant, mentre el meu dia duri, de tot un caire no sabré florir; i no podem, per més que el fat en curi,   jo del tot viure, tu ben bé morir; ni vindrà marciment al teu murmuri fins l'hora fosca de la meva fi.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993) CANÇÓ DE BRESSOL Jo tinc una mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita i és, d'allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve. És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger.   CELEBRARÉ LA TEUA MORT AMB UN CRIT D'ALEGRIA   celebraré la teua mort amb un crit d'alegria. cantaré com damunt el cos d'una dona estimada! celebraré la teua mort com el naixement de la meua pàtria. des del lloc de la terra on es troben, els meus ossos hauran de cantar la joia de la teua mort, oh molt més que cruel, florits amb flames impensades, la meua pols cantarà per mi, si és que jo no puc cantar aleshores l'ocasió febril de la teua mort, tu que has de ser el més mort, en morir-te, en deixar de signar els decrets, les sentències de mort, en deixar de manar els registres i els greuges antics, la llibertat pujarà a les finestres diürnes, i el sol arribarà als tenebrosos racons dels exilis llunyans....

MIQUEL MARTÍ I POL (1929-2003) A TALL D'EXORDI Qualsevol de nosaltres, perdedors irreverents i lúcids, i també qualsevol d'ells, els altres, instal·lats en castes de poder i privilegi, un matí qualsevol, des de la trista permuta del mirall, podem sentir-nos exiliats sense sortir de casa. I què farem, llavors? Invocarem lleis i preceptes? Cridarem a comptes els descreguts? Renegarem les déus? Així s'expressa el temps, sense cap llei d'impietat, i és bo saber-ho i dir-ho per assajar de viure amb els sentits i els sentiments en perpetua vigília. Mirar la vida cara a cara és un recomanable i prudent exercici d'humilitat, una activa i discreta conspiració que ens apropa a aquell nucli tan oblidat de nosaltres mateixos en què a vegades és dur descobrir-se. Créixer també és saber que la tristesa i fins i tot l'afront no són, per sort, exclusiva dels vils, sinó un grotesc patrimoni de tots, i que pels ulls dels marginats, dels pobres, dels vençuts, se'ns en va a tots plegats el goig de viure harmoniosament i amb alegria. QUAN ELS SENYORS   Quan els senyors de les terres diuen que les collites són escasses, ja cal que us estrenyeu el cinturó; no us escapareu pas de passar gana.   Quan els capitans de les indústries manifesten temors davant la conjuntura, ja cal que us esmoleu el cap dels dits: haureu de treballar de nit i dia.   Quan els paladins de la lluita fan voleiar els estendards de l’honor i del deure, ja cal que us cordeu bé les espardenyes; com hi ha Déu que us tocarà córrer.   Quan els patriarques de la virtut es planyen de la manca de tendresa, ja cal que us amagueu ben amagats; de tot arreu us plouran anatemes.   I, sabent tot això, vinc i us pregunto: ¿Quant de temps deixareu (deixarem, més ben dit) que caigui damunt nostre la solemne injustícia dels homes.   FET DIVERS   Pel desembre de l’any mil nou-cents trenta-vuit una dona infantà una vailet ros en un refugi. Hi havia poca gent aquell vespre i l’infant, que plorava, emmudí sobtadament, con tothom, quan caigueren les bombes. Llavors algú va dir que allò era un símbol.   Jo no em vaig moure del racó de sempre perquè tenia molta por, però recordo que tothom, va apropar-se al lloc on jeien la mare i el noi i que de sobte hi hagué un gran silenci i que algú començà a cantar dolçament i en veu baixa.   L’endemà vaig fugir de la ciutat i al cap de poc es va acabar la guerra.   Quan vaig tornar em digueren que l’infant havia mort, trepitjat per la gent, una nit que les bombes destruïren la casa on hi havia el refugi.   PETITA FULLA DE MI  MATEIX                               1 Jo, per exemple, em llevo cada dia a les set vint-i-cinc i m’afaito lentament perquè em vagui de reprendre, una a una, les paraules i omplir-me’n les mans. Són llargs els dies, llargues les hores lentes, i ara la gent creix massa de pressa i tothom perd el temps en ximpleries.                            2   Jo, per exemple, esmorzo discretament i em rento polidament la boca, i tot té un aire plàcid mentre em vesteixo, i penso que el món és una cambra petita, amb quatre mobles per tota companyia. Però la gent creix massa de pressa i tothom perd el temps en ximpleries.                           3   Jo, per exemple, dintre de poc ja farà vint- i-tres anys que treballo vuit hores cada dia, i he viscut sempre al poble i he engendrat fill, i estimo les coses i el silenci, i encara em vaga als vespres tot sol al fons de la casa d’escriure algun poema. Però la gent creix massa de pressa –ja ho he dit -, i llegeix poc i pensa molt menys i tothom perd el temps en ximpleries.   ACOMPLIMENT   No em costa gens de pensar que ja és tard. No em costa gens de dir que no m’escolten. No em costa gens d’alçar els ulls cel amunt i plànyer-me i fer l’orni.   Puc progressar si aprenc d’ajupir el cap. Puc cridar tant com vulgui amb els que criden. Puc tenir càrrecs públics i envellir. Puc creure en Déu i repassar els diaris.   Davant mateix de la porta de casa, però, comença el món i a totes les cruïlles hi ha gent que mor de fam o de tristesa.   Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres pots llegir a l’inrevés les paraules que escric, o bé tancar-te amb clau a casa teva.   IN MEMORIAM   Com que no sempre el poema s’organitza entorn d’una subtil regolfada de conceptes, ara puc dir que avui hem enterrat la Soledat González, que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s’havia jubilat perquè les cames ja no la servaven. De res no servirà que li dediqui aquest poema; i si dic que cantava mentre feia la feina no faig sinó narrar fets sense cap importància.   La Soledat González mai no havia oblidat el seu poble, a Extremadura, i deia que les glans que durant anys havia compartit amb els porcs que guardava eren de bon menjar i alimentoses.   Avui seria fàcil estibar meravelles. La Soledat, l’havien foragitada del seu poble en acabar la guerra.   Tot el que es perd es perd per sempre: vosaltres, jo, la Soledat González......   EL CATALANISTA   Som terriblement nostrats, criats i alimentats amb sanes tradicions. Fem servir un llenguatge pur i emprem si cal el llur sense dubitacions.   Respectem tot l’establert i tenim fe en l’incert futur d’aquest país. No volem revolucions ni fem disquisicions de subversiu matís.   Anem sempre ben clenxats, planxats i emmidonats i amb ratlla als pantalons. Però pel minifaldillam no ens ve pas massa d’un pam ni anem amb precaucions.   Assistim als Jocs Florals i als premis anuals i als actes emotius. I aplaudim en Triadú que sap més bé que ningú de dir allò que no dius.   La missa dominical sempre oïm, que bé s’ho val si és dita en català, i a la tarda per fer solc ens n’anem a cantar folk a un nucli suburbà.   Som de l’estament burgès, però això no vol dir res, que ja fem caritat, i estimem el germà obrer si és un home de bé, pacífic i educat.   El papà, que és fabricant, cada més dóna un tant per l’Òmnium Cultural i al despatx diu que farà escriure amb català quan tot vagi com cal.   No som pas xicots de “boîte” i aquest estiu passat vam acampar a Llofriu Som lectors de “Serra d’Or” i si cal diem de cor els versos de l’Espriu.   Quan ens hàgim de casar -prou que ens ho diu la mamà-, caldrà circumspecció, que de tanta llibertat hi ha dona que ha arribat a voler dur el timó.   Després criarem els fills ben allunyats de perill, selectes i educats, i en farem homes de beeeee... que sabran lluitar perquè no hi hagi disbarats.   I el dia de tocar el dos per fer un paper galdós que posin al “Correu” una esquela amb català que digui: Avui se’ns ha mort un prohom: pregueu.   EL CONTESTATARIE   Só contestatarie; fora l’opressor! Me diuen falsaire, mes no falso gaire, mes no falso, no.   Jo vaig néixer a Cerdanyola fill de pare fabricant; quan encara anava a escola, de menut, semblava un sant. Però el temps passa i tot canvia i a desgrat de la gent pia que em vetllava nit i dia poc a poc m’he anat fent gran.   Só contestataire....   Faig segon de medicina. però m’ho prenc amb poc braó perquè és cosa de gent fina i jo sóc un lluitador. Com que res no m’interessa i els estudis no em fan peça, em preparo sense pressa per fer la revolució.   Só contestataire...   Sóc d’esquerres, vull que es noti, vaig vestit d’allò més “in”. M’he deixat barba i bigoti, cito versos d’Ho-Txi-Minh. Sóc l’amant de dues noies que abans eren unes toies i ara diuen molt cofoies que els recordo Bakunin.   Só contestataire...   Dic mil pestes dels feixistes, font de totes les maldats, i si es tracta dels marxistes me’ls carrego i arreglats. Jo ja ho deia a Formentera l’altre estiu: la classe obrera, que lluitant era una fera, té els rodatges rovellats.   Só contestataire.....   A la “Cuca” s’organitzen excursions a Montserrat i els long-play que s’hi cotitzen són d’en Llach o d’en Serrat. A “Bocaccio” –i en sóc soci; un bé ha de tenir algun oci- perquè els ragi bé el negoci fan sardanes d’amagat.   Só contestataire.....   Del país no me n’agrada, fet i fet, gairebé res. Hi ha una dreta encarcarada i l’esquerra no fa el pes. Bufi en Pau o bufi en Pere, tothom bufa de manera que els qui vénen al darrera es constipen i res més.   Só contestataire.....   La contestació s’ensorra. Si no surt gent de més zel jugarem tots a la morra amb el Baltasar Porcel. Tot seran taules rodones, nenes maxi o mini mones, musiquetes carrinclones i sopes de pa del cel.   Só contestataire....   A la lluita protestaires, extirpem la rel del mal! Exigim contestataires amb carnet professional. D’en Segarra, ni una jota; d’en Pau Riba, ni una nota. Ja és prop l’última cota: la contestació final!   Só contestataire....   (Coda)   I el senyor Vàsques, i el senyor Vàsques, i el senyor Vàsques Muntalbà? L’hem fet passar, l’hem fet passar, l’hem fet passar de sotamà.   Só contestataire.....   MASSA ET DISPERSES     Massa et disperses, vehement, amb fàcils pretextos i sorpreses. Està bé que preguntis i està bé que no et refusis a cap llei de crida, però no deixis mai que l’atzar t’arrabassi de les mans el governall de la creixença. Onsevulla que et trobis, vent, pedra, mar, sigues sempre qui ets.   I ara escolta la pluja que bat i bat porfidiosament l’empedrat del silenci.   EIXARM DE LA VIDA SENZILLA   És bo de seure a casa, en la penombra, amb un llibre a les mans, no començat, mentre el sol bat amb fúria defora i tot deu incitar a la desmesura. És bo reposar els ulls i el pensament en els perfils més coneguts dels mobles i sentir al lluny el brum dels automòbils en què la gent va i ve desficiosa. I és bo també d’assaborir els instants de quietud total, perquè el silenci és aigua de paraules que concreta l’entrellat subtilíssim del poema. És bo de viure en qualsevol moment, a estones sol, d’altres en companyia, bo i escoltant les veus que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes.   ARA ÉS DEMÀ   Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir.   I esdevindrà. Les pedres i el camí seran el pa i la mar, i el fosc renou d’ara mateix, el càntic que commou, l’àmfora nova plena de bon vi.   Ara és demà. Que ploguin noves veus pel vespre tèrbol, que revinguin deus desficioses d’amarar l’eixut.   Tot serà poc, i l’heura i la paret proclamaran la nova plenitud.   NI A TORT NI A DRET   Ja potser és ben inútil esgargamellar-se, posar cortines de teixit espès a les finestres, fer l’amor només per tal de procrear, no menjar carn els divendres. Ja potser tot és inútil i els humils de cor no posseiran la terra. (La terra es ven a pams: amb set pams n’hi ha prou per al repòs etern.) Ja potser és ben inútil escriure versos o entendrir-se els capvespres, i el que cal és asseure’s davant el receptor de la TV a esperar, irats i decebuts, que tot esclati d’una refotuda vegada.   PUNT I SEGUIT   Doncs bé, me’n vaig. Us deixo l’ombra d’un sol record. L’ombra només, el record me l’enduc i me’n faré una bufanda, perquè diu que l’hivern serà molt llarg i dur. Caldrà que us defenseu com jo em defenso. No us deixeu estovar massa per la tendresa. Sigueu morigerats en el menjar. Però si alguna noia se us abalteix als braços, estimeu-vos-la amb fúria, com algú que se sent acorralat dins una cambra fosca   I RECORDAR NO ÉS VIURE   Ara recordo els blaníssims capvespres, els capvespres d’espígol i lluernes, quan, eixint del cinema, passejàvem pels afores del poble i ens junyíem - passa’m el mot, si et plau- per la cintura i ens besàvem i tot, entre silencis, empegueïts de tanta gosadia. Ara ho recordo clarament i freda -no hi puc fer més- i et veig els ulls tendríssims i et sento panteixar, poruga i dòcil, però ja no em recorre l’espinada aquell calfred d’aleshores, ni trobo la rodonor dels pits a les mans. Ara ordeno mots; un joc, un exercici; i sóc plàcidament feliç, tal volta profundament feliç. Ara les venes se m’han endurit tant que ja no em sento batre la sang. Ara només recordo. I recordar no és viure altra vegada.   AQUESTS VERSOS ELS DIC   Aquest versos els dic per mi tot sol, ara que estimo tant la solitud i estic malalt i sovint m’entendreixo fins a plorar, ara que escriure em cansa i els amics vénen a portar-me llibres i em parlen de la gent que he conegut.   Aquests versos els dic per mi tot sol, en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci, quan els de casa dormen i jo, oblidat, imagino follies o no hi ha res que no em sigui possible.   Tot el que ara voldria és imprecís i bell; vent i camins i les mans plenes d’aigua i un cos puixant com una bèstia jove.   Demà, en llevar-me, res no haurà mudat, la gent s’aturarà per saludar-me i farà sol a la tarda quan surti a passejar, potser amb alguna noia.   Però aquells que m’estimen ploraran d’enyorança.   CRÒNIQUES CANTEN   Al meu poble hi havia gent de tres menes; els qui creien, els qui no creien i els qui tant se’ls en fotia. D’aquests darrers, però. n’hi havia pocs. Al meu poble hi havia, sobretot, gent de dues menes; els qui creien i els que no creien. I encara val a dir que aquests darrers no eren pas molts. Els altres, establerts en llurs castes, concertaven negocis, feien tecs, casaven noies, fornicaven (discrets), s’estossinaven, donaven culte a Déu i altres foteses que no recordo bé, amb molta cura de preservar la llei de l’escomesa dels descreguts i els cínics, per poder-la transmetre intacta als fills i així donar-los ocasió de concertar negocis, fer tecs, estossinar-se, casar noies, fornicar, adorar Déu i altres foteses, en un clima de pau i respecte. Al meu poble al estiu, el sol colrava la pell, i feia una tardor benigna, i l’hivern era fred. Parlo de coses que fa segles que duren i que encara duraran molt de temps i de persones que hom considera astutes i correctes. Aquell temps era així. Cròniques canten.   L’HEROI   Hi hagué un home que visqué setanta anys no gaire lluny de casa. Jo el vaig conèixer quan ja era molt vell, però puc dir que no s’havia mogut mai del poble. Del món n’havia vist quatre viles i escaig del voltant de la nostra; mai no anà a ciutat i mai tampoc no posà els peus en un ferrocarril. Això sí, coneixia pam a pam els topants de les vores del riu i havia esta expert en herbes remeieres Durant cinquanta anys llargs treballà de paleta i, segons em digueren, va perdre la muller quan encara era jove. De tres fills que tingué dos van morir a la guerra; l’altre marxà del poble, molt lluny, molt lluny..., i mai més no tornà. L’home visqué qui sap els anys tot sol i a les tardes d’estiu s’asseia en un pedrís davant de casa seva. Era afable i molt pulcre i somreia, discret, a la gent que passava. Jo recordo d’haver-hi conversat sobre qualsevol cosa i recordo també que tenia la veu afectuosa i clara i que en parlar movia molt lentament les mans. L’hivern que el van trobar mort al llit, les veïnes digueren que semblava que el pis hagués estat endreçat feia poc. Degué morir de fred, perquè. en tota la casa no hi havia ni un sol boci de llenya i ell jeia, bo i vestit, embolicat amb una manta. Algú digué que semblava un ocell arraulit sota un ràfec.   NIT DE NADAL   Vindrà la nit del gran misteri i haureu de treballar fins que el darrer toc de sirena us alliberi. Aleshores esclatarà la joia; Bon Nadal! Bon Nadal! A casa ja us esperen per plomar el gall. Qui sap, potser el marit haurà posat un arbre al menjador -si ho fan els rics no deu pas ser pecat- i avui, per altra banda, heu cobrat doble. Per una nit oblideu-vos de tot; dels deutes, de la feina, de la gent, i canteu com infants les cançons inefables i confieu que tot serà més pur d’ara endavant.   Bé prou que vaga de plorar!   NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE   Pare nostre que esteu en el cel, sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci’s un xic la nostra voluntat així com la d’aquells que sempre manen.   El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui, perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s’apropa, amén.