L’economia de la comarca és bàsicament agrícola, amb el cultiu de l’olivera com a producte estrella, d'on s’extreu un dels millors olis del mercat. L’ametller també és molt freqüent tot i que la seva producció ha minvat una mica. Aquest dos tipus de productes els podem trobar en un 90% del territori garriguenc, al 10% restant del territori la producció és molt més diversificada, ja que les seves terres són regades pel canal d’Urgell. Així, hi destaca la producció d’alfals, blat de moro i, sobretot, la producció d’arbres fruiters. Dins del sector primari també hi té un paper destacat la ramaderia tant del sector del porcí, oví i boví. No obstant això, els municipis de la comarca cada dia treballen per poder fer arribar el rec de suport a les plantacions d’oliveres per obtenir una major producció i rendiment. Aquesta nova possibilitat obre les esperances de joves agricultors per quedar-se al territori i poder viure de l’agricultura.

Dins del sector primari també hi té un paper destacat la ramaderia tant del sector del porcí, oví i boví. No obstant això, els municipis de la comarca cada dia treballen per poder fer arribar el rec de suport a les plantacions d’oliveres per obtenir una major producció i rendiment. Aquesta nova possibilitat obre les esperances de joves agricultors per quedar-se al territori i poder viure de l’agricultura.

La indústria a la comarca de les Garrigues no és gaire abundant, tot i que hi ha un conjunt de municipis, constituït per les Borges Blanques, Juneda i Arbeca, que representen un enclavament en la part nord de la comarca on realment existeix un increment, encara que molt moderat, de creixement industrial. És per aquesta raó, la manca d’indústries i de llocs de treball, que s’ha creat el Consorci Garrigues per al desenvolupament del territori amb la voluntat de promoure la nova creació i instal·lació d’empreses, així com també facilitar la creació d’una xarxa de serveis per a la població.


DESCRIPCIÓ DEL MEDI- Descripció geogràfica

Les Garrigues és una comarca situada a l’extrem sud oriental de la depressió central de Catalunya, a la província de Lleida.

El Segrià, el Pla d’Urgell i d’Urgell són les comarques que limiten amb el nord de les Garrigues, el Segrià també ho fa a l’oest, a l’est hi té la Conca de Barberà i al sud el Priorat i la Ribera d’Ebre, aquestes tres últimes pertanyen a la província de Tarragona.

Població i municipis:

POBLACIÓ

KM

HABITANTS

L'ALBAGÉS

25,99

520

L'ALBÍ

32,96

791

ARBECA

58,64

2510

BELLAGUARDA

24,98

351

LES BORGES BLANQUES

61,85

5267

BOVERA

30,9

433

CASTELLDANS

64,91

974

CERVIÀ DE LES GARRIGUES

34,42

849

EL COGUL

17,44

230

L'ESPLUGA CALVA

26,3

450

LA FLORESTA

5,69

198

FULLEDA

16,19

123

LA GRANADELLA

88,9

839

GRANYENA DE LES GARRIGUES

20,33

182

JUNCOSA

77,25

582

JUNEDA

47,3

2949

ELS OMELLONS

11,1

270

LA POBLA DE CÉRVOLES

62,44

207

PUIGGRÒS

9,86

254

EL SOLERÀS

12,62

449

TARRÉS

13

108

ELS TORMS

13

198

EL VILOSELL

19

201

VINAIXA

37,36

727


Les Garrigues és una comarca on predomina principalment el sector agrícola per davant del de serveis, indústria i construcció.

Des del punt de vista d’utilització agrícola dels sòls de les Garrigues, es poden diferenciar les Garrigues seques o de secà de les Garrigues humides o de regadiu. Els sòls de regadiu son totalment minoritaris a la comarca. Els cultius de secà predominants són l’olivera i l’ametlla, que sovint es conreen associats; els cereals, i en proporció molt més petita, la vinya. Els principals cultius de regadiu són les plantacions de fruiters, pomeres, perers i presseguers. Cal esmentar, però, que en les Borges Blanques, capital de la comarca, és el sector serveis seguit de la indústria els que dominen la situació.

Superfícies forestals (anys 2001) Ha: Bosc 13.236.Bosquines 12.077.Alta vegetació 2.933.Àrea sense vegetació 2.039.Cultiu Secà 37.656

Cultiu Regadiu 10.616.


TOTAL HA.

REG

SECÀ

TOTAL

OLIVERA

2493

16684

19177

AMETLLA

519

13386

13905

FRUITA

2819

9691

12510

VINYA

11

854

865

AVELLANA

-

108

108

BLAT

834

170

1004

ORDI

163

3104

3267

CIVADA

65

21

86

FARRATGES

2555

165

2720


Els cultius més importants són l’ametlla i l’olivera, cultius ben tradicionals de la comarca de les Garrigues i que ocupen el 79% de la superfície agrícola conreada. A la part nord de la comarca hi reguen les aigües del canal d’Urgell (les Borges, Arbeca, Juneda, Castelldans), i són les zones molt més diversificades, on hi trobem les plantacions de fruiters, farratges com alfals i blat de moro.

- Relleu i hidrografia:Les Garrigues presenten una orografia molt variada. De cotes properes a 100 metres a l’extrem oriental fins als contraforts de la serra de la Llena amb cotes de 1021 metres, assoleixen desnivells de 1000 metres. A grans trets es pot parlar de les Garrigues com una plataforma inclinada al NO per on enllaça amb el Pla d’Urgell. Físicament, es tracta d’una zona de transició entre les planes centrals de la depressió (Segrià i Plana d’Urgell) i les serralades prelitorals que la tanquen al sud (serra de Montsant i serra de Prades). El relleu es caracteritza per una ascensió gradual en sentit Nord Oest-Sud Est des dels plans urgellencs, aproximadament a 300 m d’altitud, a la zona de les Borges, Juneda i Arbeca, fins les estriacions que separen la Conca del Segre dels rius afluents de l’Ebre i la Conca del Francolí. És en aquests punts on s’assoleix la cota màxima de 1.023 m a la serra de Llena, al límit sud oriental de la comarca. Al nord hi ha un predomini de les pendents suaus i quasi inapreciables, que a vegades superen el 5 o 10%. Aquesta zona avarca el sud est de la plana d’Urgell. A més coincideix amb la zona més poblada de la comarca degut a la major facilitat d’ús del sòl. En direcció sud est hi trobem més pendent. En direcció nord oest-sud est les pendents són més fortes, la comarca va guanyant altura. Zona on s’hi formen barrancs degut a l’efecte erosiu de les corrents estacionals d’aigua, tot i que també hi apareixen petits altiplans (Juncosa, Vinaixa). També podem destacar l’altiplà de la Granadella, a més de 500 m d’altitud. Altiplà que continua cap a l’oest, amb els extrems força pronunciats cosa que dificulta l’accés a la resta de la comarca.La ret hidrogràfica és una sèrie de rieres, de torrents, i rius que baixen en direcció nord oest-sud est, marcant de manera decisiva la orografia de la comarca. Les corrents són generalment de tipus estacional, porten cabdal només quan es produeixen pluges, normalment a la tardor i primavera. En les èpoques seques de l’any romanen secs. Podem distingir dues tipologies de conques: Rieres de la plana baixa d’Urgell: rieres del Regueró i de la Fenosa. Rius de la zona alta i mitja de la comarca:riu Set, riu de la Cana i altres. L’erosió d’aquests cursos dona lloc a valls ben caracteritzades.

- Geologia i edafologia de la comarca:

Quasi tota la comarca pertany a una gran conca sedimentaria que avarca tota la depressió central, amb diverses excepcions: la serra de Llena que constitueix una zona càrstica, la conca de la Bovera i la zona de Tarrés constitueixen zones diferenciades de la resta de la comarca (Porta et al, 1984). Els materials predominants en la comarca presenten una composició variada que va des de roques detrítiques, roques d’origen químic, fins a orgàniques. La distribució dels materials en l’espai l’ha proporcionat el desenvolupament de diferents ventalls al·luvials o cons de dejecció desenvolupats durant el terciari superior als peus de la serra prelitoral. A grans trets, dominen les roques detrítiques i entre elles les formades per elements de gra fi i ciment calcari. Dins de les detrítiques terrígenes, generalment es diferencien les lutites, arenites i rudites, segons sigui la mesura del material que continguin. Han estat reconeguts tres tipus de formacions:

Les molàssiques, formades per capes alternants de margues i gressos, en el sector més septentrional. Estan constituïdes per materials detrítics, originals de les serralades costero-catalanes. Tenen un color vermellós i presenten un elevat contingut de carbonats. Segons la mida del material que contenen, podem distingir: calcilulites, calciarenites, i alcirudites.

Les calcàries, que formen crostes potents en els sectors meridional i sud-oriental.

Les al·luvials quaternàries, en la zona de les Borges Blanques i Arbeca, en contacte amb les planes del Segrià. Hi ha extenses plataformes estructurals, aparegudes per erosió, degudes a l’existència d’estrats resistents. Quan l’encaixament de la xarxa hidrogràfica entre aquests materials ha estat possible, s’han originat tot un conjunt de barrancs i de valls generalment de fons pla i vessants rectilinis. Molts d’aquests vessants han estat transformats per l’home, és ha dir, n’han variat els pendents, per tal d’afavorir la mecanització dels conreus. Els sòls, són generalment molt rics en carbonats, amb un pH que oscil·la entre 8 i 9. Sobre les plataformes estructurals es desenvolupen sòls de poc gruix i amb un contacte lític molt superficial, cosa que pot representar una limitació per als conreus. Els perfils són poc desenvolupats, amb un horitzó A, o bé Ap en el cas que el sòl sigui conreat, i un horitzó de transició AC o bé roca mare. Els fenòmens de transport predominen sobre els de meteorització en els vessants no abancalats. Tenen un perfil AC amb diverses variants, A AC C, A AC, R. Els fons de les valls sense curs regular d’aigua han permès el desenvolupament de sòls profunds i bons per treballar-los en l’agricultura. Són sòls de tipus Ap B C. Els fons de vall amb un nivell freàtic força alt presenten un sòl amb règim hídric estagnant. Apareixen signes d’hidroformisme temporal, i això comporta una certa desestructuració i manca d’oxigen a la zona radicular.

5.- CLIMATOLOGIA DE LES GARRIGUES

El clima de les Garrigues es mediterrani amb tendència continental. Hi ha contrastes tèrmics diaris i anuals mes grans que al clima mediterrani, amb influencia marítima, amb una gran amplitud tèrmica, amb hiverns molt freds i estius molt calorosos y secs. La temperatura mitjana oscil·la de -2ºC per la mínima a 24 ºC per la màxima. Les pluges en general son escasses amb un màxim pluviomètric en primavera.

La pluviometria anual oscil·la entre los 350 y 450 mm. i amb una humitat relativa mitjana de 66%. Per poder caracteritzar la climatologia d’aquesta comarca s’ha pres com referència les dades proporcionades per l’estació climatològica de la Granadella ja que aquesta proporciona gran nombre de dades i resulta molt representativa de la situació real d’aquesta comarca, les principals característiques d’aquesta estació climàtica son:

- Localització: La Granadella (Les Garrigues)

- Alçada: 490 m.

- Latitud: 41’361º

- Longitud: 0’668º

La classificació climàtica d’aquesta zona segons diferents criteris seria:

- Segons UNESCO – FAO aquest clima es: clima mediterrani, mesomediterrani atenuat.

Temperatures i règim termomètric

Pel seu estudi s’han analitzat les dades de d’un període de 22 anys (1983 – 2004). Aquestes dades (temperatura mitjana, temperatura mitjana de màximes i temperatura mitjana de mínimes) les trobem representades en funció del mes de l’any. Els mesos més càlids son juliol i agost amb una temperatura mitjana que supera els 24º C i unes mitjanes de les màximes que superen els 32ºC. La tardor es més càlida que la primavera. Generalment gener es el mes més fred de l’any seguit de desembre i febrer.

Les temperatures mínimes assolides durant el període d’observació poden ser limitants per alguns conreus d’hivern – primavera, i també per altres d’arboris com pot ser l’olivera. Les temperatures màximes absolutes assolides durant aquest període superen els 40º C, la qual cosa sembla indicar que els cops de calor poden produir-se amb certa freqüència; a més a més, aquestes temperatures poden causar desequilibris fisiològics en els conreus si van acompanyades d’un alt poder evaporant de l’atmosfera, es a dir vents secs i humitats relatives baixes.

Pluviometria

Les precipitacions de les Garrigues són baixes, de l’ordre de 400 mm/any. Les precipitacions mitjanes estacionals presenten dos mínims molt marcats, un a l’hivern i un altre a l’estiu. Normalment, es lleugerament més petita la precipitació hivernal que la d’estiu. La major quantia de precipitació cau a l’estació de primavera i un aport no quantificat, però important, per les boires que cobreixen la regió durant gairebé un quadrimestre. Les boires no aporten aigua als aqüífers subterranis però compensen l’evapotranspiració. Un altre màxim relatiu el trobem a la tardor. Aquestes dades son de gran importància des de el punt de vista dels conreus, del règim d’humitat del sòl, així com del risc d’erosió del sòl com a conseqüència del règim tempestuós de les precipitacions de l’estiu. El mes de menor precipitació es febrer, seguit de juliol i els de majorprecipitació son maig i abril.. Cal destacar que pràcticament tots els mesos presenten una variació inter-anual molt gran; aquesta pluja tant aleatòria és una de les característiques del règim pluviomètric de les Garrigues, típicament mediterrani. Un règim pluviomètric d’aquest tipus dificulta el desenvolupament d’una agricultura pròspera a causa de la irregularitat de les collites, sempre que s’hagin de cobrir les seves necessitats hídriques amb les precipitacions exclusivament. Les precipitacions, que són baixes en el pla, són més importants als relleus de la Serra de la Llena i llevant, on la influència del clima mediterrani queda reflectida a la cobertura vegetal. A efectes pràctics podem considerar unes Garrigues seques amb aportacions pluviomètriques baixes i unes Garrigues més humides. A continuació es pot observar la pluviometria mitja mensual amb dades corresponents a l’estació climàtica de les Garrigues, que son dels últims 13 anys.


pluviometria

gener

febrer

març

abril

maig

juny

juliol

agost

setembre

octubre

novembre

desembre

1992

0

7´6

51´6

38

84´4

80´6

2´2

1´6

-

-

-

10´8

1993

4´6

3´6

32´6

67´8

53

5´4

0´2

14

104

78

18

2´6

1994

3´8

29´4

9

43´7

37

0´6

0´8

5´6

100´5

155´6

71

8´6

1995

8´2

7´1

1

36´8

12´1

9´2

0´6

10

22´6

9´5

45´6

80´1

1996

105´7

14´8

20´2

45´5

67´4

16´4

3´7

19´3

3´1

26´7

74´2

115´3

1997

109´6

4´5

3´9

35´5

37

68´4

58´2

36´9

42´9

14´5

26´1

85´4

1998

17´4

15´4

3´5

38´3

95´4

7

7´6

14´9

23´4

17´9

3´5

98´4

1999

21´3

0

38´6

32´7

79´1

9´5

15

24´7

109´7

29´1

35

2´6

2000

3´6

0

27´3

38

27

41´4

0

4´9

12´2

136´5

55´4

44´2

2001

10

5´9

25´4

38´5

52´1

2´7

33´8

14´1

21´3

36´9

56´5

15´4

2002

19´7

5´6

35´9

58´8

58

10´8

6´2

42´7

9´9

35´5

25´8

20

2003

16´6

71

30´2

24´4

78´2

14

0

16´2

32´2

70´2

45´4

´29

2004

4´6

15´8

45´6

97´8

71´8

10´6

31

3´6

6´4

31´2

6´6

39´8

MITJA

25´01

13´9

24´98

45´83

57´88

21´28

12´25

16´04

40´68

53´47

38´59

42´48


Considerant el mètode Papadakis, que considera les temperatures mitjanes de les mínimes absolutes (Tmma) corresponents a una sèrie de 22 anys, i segonsel qual: si Tmma < 0 ºC el risc de gelada es total si 0 ºC < Tmma < 2ºC el risc de gelada es mitjà si 2ºC < Tmma < 7 ºC hi ha disponibilitat si Tmma > 7ºC el risc es mínim. Segons això el risc de gelada es total entre el 2 de novembre i el 28 de març. El risc de gelada es mig entre el 29 de març i el 21 d’abril. Del 14 de setembre al 1 de novembre i del 22 d’abril al 14 de juny, hi ha una certa disponibilitat de que es donin gelades. El període on el risc de gelada es mínim va des del 15 de juny al 13 de setembre.

Cops de calor

Es un accident que es produeix durant la vegetació, provocant una deshidratació temporal o permanent, per transpiració excessiva, de fulles, gemes i fruits en vies de maduració, i la caiguda massiva de fruita, reduint la capacitat de conservació frigorífica del fruit.

D’entre els factors climàtics que poden provocar un cop de calor, es a les temperatures màximes a qui s’imputa una major responsabilitat. La temperatura a partir de la qual es pot produir un cop de calor, depèn del moment del cicle vital de la planta en que es doni, de la humitat relativa del moment, del temps que es mantingui aquesta temperatura, etc. Amb les dades que es mostren al següent quadre es pot tenir idea de les temperatures màximes absolutes que es poden assolir i la freqüència en que es poden produir. Superant aquestes temperatures , i si els altres factors climàtics acompanyen, es pot produir un cop de calor.





.- Cultius

Desprès d’observar la edafologia i la climatologia de les Garrigues, tot seguit es procedeix a definir alguna de les principals característiques i determinar el balanç hídric, per tal que l’aigua no actuï com factor limitant, per cadascun dels cultius que es proposen com a alternatives de plantació. Els cultius a avaluar son els següents:

.-Cultius tradicionals de les Garrigues

A.- Olivera

B.- Ametller

.- Espècies alternatives

A.- Arbres fruiters

- Cirerer

- Figuera

B.- Arbres per fusta

- Noguer

- Altres

C.- Petits fruits

(Magraner, Ribes, Rubus, Vaccinium, Crataegus azarolus, Eriobotrya

japonica, Mespilus germanica, Diospyros kaki, Zizyphos vulgaris, Cornus mas).

D.- Aromàtiques

OLIVERA

La olivera es un arbre típic de clima mediterrani, bastant tolerant a la sequera, per lo que tradicionalment s’ha cultivat en condicions de secà ja que disposa d’una sèrie de mecanismes morfològics per aquest fi: L’olivera posseeix un sistema radicular extens que en terrenys molt arenosos pot assolir mes de 100 metres de profunditat i un desenvolupament horitzontal de 2 o 3 vegades el radi de la copa. Les seves fulles son coriacees i tenen pocs estomes situats a l’enves, pel que no son exposats a la radiació directa del sol. Els estomes estan disposats en lleugeres depressions, on es crea un microclima més humit, que fa reduir la transpiració. L’olivera es una espècie que es pot cultivar en secà en aquelles zones on la pluviometria mitja anual no sigui menor de 400 o 500 mm. Quan les precipitacions caigudes son molt inferiors a aquesta quantitat, es produeixen una sèrie d’efectes als processos de creixement y producció de l’olivera.

El període crític en quant a necessitats d’aigua a l’olivera es situa entre la prefloració i la maduració, que coincideix pràcticament amb el període de major dèficit de pluges. No obstant, s’ha comprovat com la producció de l’olivera augmenta considerablement quan rep aportacions d’aigua complementaries a la pluja, especialment en zones i anys de baixa pluviometria. Aquest fet, unit a la sequera soferta al primer quinquenni dels 90, ha portat a un increment espectacular de la superfície d’olivar de regadiu. Per altra banda, davant altres cultius alternatius, permet un màxim benefici marginal d’aigua. La programació del reg s’ha de fer emprant la metodologia proposada per la FAO aportant mitjançant el reg (R) la diferencia entre la evapotranspiració màxima del cultiu (ETc) i la Pluviometria mitja (P). El concepte evapotranspiració engloba les quantitats d’aigua que es perden per evaporació des del terra, més que la que ho fa des de les fulles de la planta (transpiració). L’olivera és una espècie típicament mediterrània, molt ben adaptada a un clima caracteritzat per un període plujós (tardor - hivern) en el què es produeix més del 70 % de la pluja total anual, i amb un període extremadament sec, l’estiu, en el què l’olivera vegeta utilitzant les reserves d’aigua acumulades en el sòl durant l’estació humida, reserves que no arriben a cobrir totes les necessitats de l’arbre, que en determinats períodes sofreix un fort dèficit hídric del que es recupera després de les reparadores pluges de la tardor (Castro et al.,1996). Les disponibilitats d’aigua en el sòl influeixen en gran mesura sobre els processos de floració i fructificació de l’olivera (Hartmann et al.,1986), essent el dèficit hídric el factor de major incidència en la qualitat de la flor i la quantitat de caiguda asèptica dels fruits després del quallat (Loussert i Brousse, 1980). El tamany del fruit i de la fulla depenen en gran mesura de la disponibilitat d’aigua pel cultiu (Sánchez-Raya, 1990).

Una manca d’aigua té efectes negatius sobre la fotosíntesi, respiració i nivell de carbohidrats, però un nivell moderat d’estrès influeix positivament en el contingut de sucres i en els processos reproductius (Tombesi et al., 1984), i pot donar com a resultat l’adaptació de la fotosíntesi a l’estrès hídric (Jorba et al., 1985). Els Kc de l’olivera depenen de l’àrea foliar i de les condicions climàtiques (això es degut a que els seus estomes es tanquen quan la humitat relativa es excessivament baixa), per aquest motiu aquest coeficient es variable al llarg dels diferents mesos de l’any. Els coeficients de cultiu considerats per elaborar el balanç hídric del cultiu de l’olivera son els proporcionats per Orgaz i Ferreres (1977):



El balanç hídric que s’ha realitzat ha tingut en compte diversos paràmetres:



AMETLLER

L’ametller, juntament amb l’olivera, son els principals cultius de la comarca de les Garrigues i de la zona sud de la província de Lleida.

L’ametller (Amygdalus communis L.) és un arbre que es conrea en nombroses regions del món, considerant-se que és originari d’una gran zona al voltant de l’Iran. En l’actualitat es cultiva en amplies zones del món caracteritzades per tenir clima mediterrani, cultivant-se quasi sempre en condicions de secà. Dintre de la zona de les Garrigues, preferentment el cultiu es situa en els fons de valls i en els caps de serra, podent-se trobar de forma més disseminada en els vessants de les serres. En els anys 70 va tenir un fort increment la superfície cultivada d’ametller, fent-se nombroses noves plantacions, principalment en llocs que es dedicaven al cultiu dels cereals o bé en terres noves guanyades al terreny forestal. D’altra banda, també es van intercalar molts arbres entremig de les oliveres (en l’actualitat pràcticament s’han arrencat aquest arbres associats). Les densitats de les noves plantacions es van fer molt més intensives que les tradicionals o que les de l’olivera, amb densitats entre els 200 i 350 arbres / ha. Les varietats tradicionals de la comarca son la Llargueta i la Marcona, estant àmpliament difoses per arreu, encara que també es pot trobar una gran quantitat de varietats locals, sobretot en les plantacions més velles. En les zones amb més problemes de gelades primaverals es poden veure plantacions amb varietats de floració tardana (Ferragnes, Ferraduel i Cristomorto, principalment). En els darrers anys, les poques plantacions que s’han realitzat han utilitzat les noves varietats autocompatibles (Guara,Moncayo, Glorieta, Masbovera, etc). El manteniment dels sòl és similar a l’utilitzat en l’olivera, sobretot en les plantacions associades.

Tradicionalment l’ametller s’ha conreat, des de la seva introducció en la zona mediterrània, en sòls marginals, sense reg i amb poques atencions, degut en part a la seva facultat de ser una planta adaptada a sòls pobres i a la manca d’aigua (Girona et al. 1995). En quant als requeriments edafoclimàtics, l’ametller es una espècie molt rústica, per aquest motiu sobreviu en condicions molt complicades, però disminueix la seva rendibilitat. Es un fruiter de zones càlides, per aquest motiu resulta poc tolerant al fred, requereix escasses hores-fred (200-400) i es molt tolerant a la sequera. Demanda un llarg període per la maduració del fruit, de forma que la floració te lloc al gener i fins nou mesos després no es cull. Es pot produir en secà de 300 mm, però la rendibilitat s’assegura a partir dels 600 mm. Prefereix sols fins i arenosos, encara que vegeten en francs. Son perjudicials els sols entollats i pesats, ja que no resisteix l’asfixia radicular i es molt susceptible als atacs de Armillaria y Phytophthora. L’ametller respon molt be al reg, s’ha comprovat que augmenta la seva producció, doblant-la amb facilitat i regularitzant-la. La majoria dels ametllers es cultiven en secà, però les noves plantacions son de reg localitzat i sense limitació d’aigua, però algunes parcel·les reben només regs de recolzament quan la disponibilitat de l’aigua ho permet. El període de majors requeriments hídrics per l’ametller es el comprés entre el inici del creixement ràpid de l’ametlla i les dates en les que aquesta assoleix la seva longitud definitiva; les necessitats disminueixen als períodes anterior i posterior al assenyalat, però no per això s’ha de suprimir el reg en la seva totalitat. L’activitat reproductiva (fase I del cicle anual) és menys sensible al dèficit hídric, donat que és un període en què no hi ha fulla en l’arbre i per tant la superfície evaporativa és molt baixa (Henderson, 1981).

Una disminució del creixement dels brots provoca la disminució del tamany de les fulles i una reducció de l’àrea fotosintètica efectiva en la planta. Un menor creixement també pot comportar una reducció del nombre de gemmes de fruit l’any següent (Henderson, 1981). En la fase de creixement vegetatiu és important reduir al mínim el dèficit hídric, per assegurar una bona activitat fotosintètica.

Durant la diferenciació floral (agost - setembre) no s’hauria de produir un excessiu estrès hídric, donat que pot haver una disminució de la floració en l’any següent. Malgrat tot, segons varies experiències realitzades de reg (Girona, 1992), la fase IV del cicle anual és molt poc sensible al dèficit hídric, o si més no, cal fer grans aports d’aigua. Si hi ha un fort estrès hídric en aquesta fase és produeix un major percentatge d’ametlles que són difícils de pelar. Un sever dèficit hídric en el període d’omplenat del gra (juny - juliol) redueix el pes del gra i augmenta el nombre d’ametlles amb el gra mermat i arrugat. Un cop el gra ja està format la manca d’aigua no provoca una reducció en la producció de gra.

Els coeficients de cultiu (Kc) mensuals considerats per establir el balanç hídric pel cultiu de l’ametller son els proposats pel CEBAS CSIC de Múrcia:



El balanç hídric realitzat en el cas de l’ametller ha seguit el mateix mètode que en el cas de l’olivera, s’han tingut en compte els paràmetres de ETo mitja mensual, Kc de l’ametller, ETc, precipitacions mitges mensuals i la reserva d’aigua que queda al sòl.


En quant als cultius que no son tradicionals de les Garrigues i que estan proposats com a solució alternativa per aquesta zona, tenim una sèrie que serien els destinats a la producció de fusta de qualitat:

ARBRES FRUITERS

Els arbres fruiters proposats com alternatives de plantació a la zona de les Garrigues s’han buscat aquells que han demostrat tenir certes característiques de rusticitat i adaptació a zones climàtiques semblants a les de les Garrigues. En el cas d’aquestos fruiters s’haurà de tenir molt en compte la varietat escollida, ja que hi ha varietats més resistents als sòls calcaris, al dèficit hídric i a les temperatures extremes. També tindrà molta importància la zona concreta de plantació, considerant les característiques del sòl, l’alçada del terreny, etc. Entre les alternatives més viables destaquen la figuera i el cirerer, que a més a més de la seva potencial adaptació al terreny, tenen unes perspectives futures de mercat bastant bones i per sobre d’altres alternatives de cultius fruiters.

.- CIRERER

El cirerer te una gran capacitat d’adaptació a diferents àrees edafoclimàtiques de la zona temperada. Es tracta d’una espècie molt delicada en quant a climatologia, encara que tolerant al fred. Es pot cultivar des de la mínima altura sobre el nivell del mar fins els 500 m de altitud, encara que el seu cultiu es més propi de situacions més baixes, para poder garantir la collita. Es un dels fruiters més resistents a les baixes temperatures hivernals. Les gemes florals que dormen moren amb temperatures entre -22 y -35ºC. Les flors son danyades amb temperatures de -2ºC. Requereix moltes hores-fred per la floració (900-1.800), de forma que floreix molt tard, evitant les gelades primaverals a les que es sensible. Per evitar problemes amb les gelades primaverals resultaria convenient la plantació dels cirerers a les zones més altes de la comarca, ja que la orografia de les Garrigues es podria dividir dos zones molt diferenciades, les parts altes i les zones fondes, en aquestes parts baixes es a on trobem el màxim risc de gelades primaverals. El cirerer presenta escasses necessitats de unitats de calor pel desenvolupament del fruit, que es molt ràpid (100 dies des de la floració a la recol·lecció), el que permet ser el primer al mercat. Es l’únic fruit d’os no climatèric, per lo que si es recol·lecta amb antelació, no madura fora de l’arbre. Prefereix hiverns llargs i freds i estius curts i calorosos però de nits fresques i primaveres temperades, degut a que a partir de la floració i del quallat del fruit un canvi brusc de temperatura pot comprometre la collita.

La exposició de las gemes a les altes temperatures o a la radiació directa del sol durant la inducció floral te com resultat la formació de pistils dobles. El reg per aspersió quan la temperatura passa dels 30ºC ha reduït el problema. Quan les precipitacions tomen valors pròxims a 1.200 mm/any es possible el seu cultiu sense fer regs, encara que l’ús de diferents patrons modifica els requeriments hídrics, així es poden cultivar tant en secà com en regadiu. També s’ha de tenir en compte els factors climàtics que afecten a les abelles per que es porti a terme una correcta pol·linització. Quan les precipitacions son excessives durant la maduració del fruit es pot produir el seu esquerdat: l’aigua es mou a través de les cèl·lules epidèrmiques i entren en el mesocarpo per osmosi. Les cèl·lules del mesocarpo augmenten ràpidament de volum, provocant que l’epidermis s’estiri, una vegada que arriben al seu límit de elasticitat es trenca. El cultivar Lambert es el més resistent a l’esquerdat. Les polvoritzacions de calci solubles, orgàniques i inorgàniques, tendeix a reduir l’esquerdat. El maneig de màquines removedores d’aire (com les utilitzades per controlar les gelades) per eliminar l’aigua de les fruites ha ajudat també a solucionar aquest problema. Son preferibles els sòls amb bon drenatge, lleugerament calcaris, exposicions amb bona il·luminació i aireació, pendents suaus de muntanya i secans frescos. Entre els factors edafológics limitants es troben l’abundància de sòls pesats i calcaris amb pH elevat, que ocasionen problemes de clorosi i asfixia radicular. Els cirerers francs prefereixen sòls rics i profunds. Si el sòl es arenós i de escassa profunditat es més apropiat el patró Santa Llúcia. Les necessitats hídriques del cirerer son molt inferiors respecte a la majoria de les espècies fruiteres. Depenent de la varietat i del patró utilitzats, es pot cultivar tant en secà fresc com en regadiu, en aquest últim vigilant no regar en excés per evitar els problemes de esquerdat, amb aports de 1.000-1.200 mm/any. Els cirerers tenen tendència a ser sensibles a quantitats excessives de bor, clorurs, sodi i sals totals en l’aigua de reg. Els regs es deuen suprimir per complert poc abans de entrar el fruit en envero, ja que si es fan massa pot provocar l’esquerdat del fruit. Els coeficients de cultiu (Kc) considerats per establir el balanç hídric del cultiu del cirerer son els proposats per la FAO:

El balanç hídric que s’ha realitzat per aquest cultiu:





Hi ha un tant per cent de les hectàrees de cirerer cultivades a Catalunya que corresponen a regions de secà. En aquest sentit, s’haurien de plantar varietats adaptables a aquest tipus de situació, de floració tardana i resistents a les gelades primaverals. El material vegetal està variant constantment i això està lligat a la substitució de les velles plantacions i substitució d’aquestes per noves àrees de cultiu. Les noves varietats que van sortint aporten gairebé sempre una millora en el calibre, la resistència a la manipulació i la qualitat dels fruits.

- FIGUERA

La figuera (Ficus carica L.) es un arbre típic de secà als països mediterranis. La seva rusticitat i la seva fàcil multiplicació fan de la figuera un fruiter molt apropiat pel cultiu extensiu. Sempre ha estat considerat com arbre que no requereix massa seguiment una vegada plantat i arrelat, limitant-se a collir d’ells els fruits quan maduren, uns per consum en fresc i altres per conserva.

La figuera es avui un dels productes amb mes apreci per tot el mon, USA, Europa, i altres, demostrant el seu interès que no es un altre que un interès econòmic. El seu aprofitament en fresc es clar, però tota la gama de producte industrial es del màxim interès per l’estabilitat econòmica que dona al producte. Las figueres pertanyen a la família de les moracees; son arbres o arbustos de fusta tova, de fulles grans, verdes i brillants per la cara superior i grises i rugoses per l’inferior. Es coneixen més de 750 espècies, de totes les regions càlides, estant la més coneguda la figuera ordinària (Ficus carica L.) originaria d’Orient. La figuera tolera be les altes i les baixes temperatures vegetant amb normalitat. Es troben figueres en regions molt variades, de climes diversos. No obstant, el cultiu comercial de la figuera requereix unes condicions climàtiques específiques. Per altra banda, la humitat excessiva i les pluges freqüents perjudiquen enormement la qualitat dels fruits.



El cultiu de la figuera només te interès en zones de clima benigne en hivern i calorós a l’estiu, amb precipitacions escasses, es a dir, clima mediterrani càlid i sec. Es un dels arbres més resistents a la sequera. Quan aquesta es intensa roman en estat de repòs desenvolupant poques fulles i no donant fruits. Es molt poc exigent en quant als sòls (creix en els pedregosos i àrids), però per donar collita de qualitat els requereix amb alt contingut en calci i que no siguin massa humits. Es arbre molt sensible a la podridura radicular. Com ha quedat ja indicat, la figuera tolera be la sequera, però li perjudiquen els excessos de humitat. No obstant, es convenient donar un reg en hivern en climes de hiverns secs i només si l’any es molt sec tornarem a regar a primers de març per afavorir el creixement dels fruits i en juliol per millorar el tamany dels fruits. No s’ha d’oblidar que els regs augmenten el calibre de la fruita però perjudiquen la seva qualitat. Quanta més sequera pateix la figuera, dintre sempre de certs límits, més dolços seran els fruits. La figuera tolera bastant be la salinitat de les aigües, més que els cítrics i l’ametller, però una mica menys que el magraner. Es poden emprar perfectament aigües amb 2 grams de clorur sòdic per litre.

Per la figuera els valors mensuals de la Kc son els següents:

La taula que representa el balanç hídric per la figuera es la següent:



Per totes les característiques observades, es pot concloure que amb una adequada elecció de la varietat, la figuera seria un fruiter adaptable pel seu cultiu a la zona de les Garrigues. En principi, alguna de les varietats que podrien resultar útils per la seva plantació serien la Napolitananegra, Colar, Florancha i la Comun. Aquestes resulten interessants degut a la seva acceptació als mercats, la seva adaptació a zones semblants a la de les Garrigues i per les perspectives de futur que tenen. S’ha de destacar que podria ser convenient la plantació combinada de varietats destinades a la producció de fruits pel seu consum en fresc (Colar o Florancha) i de varietats que produeixen fruits destinats a la dessecació (Napolitana negra o Blanca de Maella). Les perspectives de futur per la comercialització d’aquestos fruits es bastant bona, destacant que tant la producció com la demanda creixen d’any en any.


 


La comercialització principal ve donada pel fruit en fresc, que es comercialitza sobretot al mercat interior, principalment a les grans àrees urbanes. També es comercialitza bastant be el fruit dessecat, però aquest en canvi està molt estacionalitzat per determinades dates de l’any dintre del mercat interior, però en canvi te una sortida bastant bona de cara a l’exportació. Existeixen gran quantitat de varietat de figuera:

Pastelera Figa Blanca Lampeira Coucourelle des A.M. Burjasot Brunswick Dauphine La Doreè Coll de Dama Gris Panacheè Llarga d’Agost

ARBRES PER FUSTA

La repoblació amb espècies productores de fusta de qualitat constitueix una alternativa econòmica i ambiental per nombrosos terrenys retirats del cultiu agrícola. Amb les lògiques modificacions en la preparació del terreny i en les mesures culturals, determinades espècies es poden utilitzar en la repoblació de terrenys limitant la seva plantació a zones amb característiques edafo – climàtiques adequades. Aquestes espècies poden resultar interessants des d’un punt de vista econòmic i poden afegir diversitat biològica i paisatgística a aquests territoris.

- Aspectes econòmics

En quant als aspectes econòmics es pot assenyalar, que el consum de fusta de qualitat està molt relacionat amb l’increment del nivell de vida, i per tant es pot afirmar que en la mesura en que aquest es vagi incrementant es produirà un increment de demanda de fusta de qualitat. Segons les dades de consum de fustes de qualitat a Europa s’ha constatat que en els últims anys s’han assolit nivells record en aquest paràmetre. En canvi no s’ha produït un increment destacat de la producció, per compensar aquest desequilibri s’ha optat per la importació de fustes de qualitat de països tercers. Concretament, a Espanya, el dèficit d’aquest tipus de fusta es reflecteix especialment en la dependència que la indústria de la xapa i del taulell contraxapat tenen de les importacions, principalment de països tropicals. També s’ha de considerar com a motivació econòmica la revalorització de la finca. En qualsevol explotació agrària, el valor de la producció esperada repercuteix directament sobre el valor actual de la finca. Per lo tant, encara que no es rebin rentes anuals, la plantació forestal genera un increment anual en el valor del terreny. Un altre aspecte de tipus econòmic a considerar es el benefici associat a la subvenció que actualment ofereix la Unió Europea per canvi de cultiu, i que fan aquestes plantacions competitives davant una gran part dels cultius extensius tradicionals.

- Aspectes medi ambientals

La implantació d’arbres per producció de fustes de qualitat presenta una sèrie d’aspectes positius que s’han de destacar:

Increment de la biodiversitat: Sense cap mena de dubte la implantació d’aquesta sèrie d’espècies provocaria una diversificació dels cultius presents a la zona, i per tant un enriquiment de les característiques mediambientals de la zona i de la diversitat.

Millora del paisatge: El canvi més perceptible de la reforestació de terrenys agrícoles es el del paisatge.

Producció ordenada: Els orígens majoritaris de les fustes per indústria son els boscos tropicals i les masses forestals de les zones temperades. La importància creixent dels criteris de sostenibilitat de la gestió forestal ha reduït producció de fustes tropicals. La utilització de plantació en terrenys agrícoles suposa una forma de produir un be renovable de forma ordenada, sense implicacions negatives.

Beneficis generals de la repoblació forestal: També es produeixen beneficis com la millora de la qualitat del sòl, la regulació del cicle hidrològic, la protecció per la fauna, minimitzar els productes fitosanitaris, etc. Una vegada que s’han observat els beneficis potencials d’aquest tipus de cultius s’haurà d’escollir l’espècie més adient tenint en compte tot una sèrie de condicionants i limitacions. Entre aquestos aspectes s’han de considerar:

En quant a les espècies productores de fusta de qualitat, per definir les més adequades per implantar a la zona de les Garrigues, s’ha establert un primer criteri econòmic que te en compte els preus de la fusta. En principi es descarten arbres que produeixen fusta que en aquest moment no presenten un preu de mercat suficientment alt, i que per aquest motiu, pot ser que no sigui prou rentable la seva plantació.



Taula: Preus de fusta corresponents al mercat de Vic (Juliol de 2004) Com es pot observar a la taula anterior, hi ha fustes que no arriben a preus massa alts, com les diferents varietats de pins (pi pinyer, pi roig, pi negre, pi blanc, etc.), el castanyer, el plàtan, etc. En canvi hi ha d’altres que si tenen preus suficientment elevats com per que sigui rendible la seva implantació, aquestos son el freixe, el roure, el faig. A part d’aquestos hi ha d’altres que es poden arribar a considerar com son el noguer, el cirerer, el perer, ...Altres espècies que presenten preus de fusta suficientment alts s’han descartat degut als seus requeriments edafoclimàtics. Alguns d’aquestos no presentaven bona adaptació als tipus de sòls bàsics predominants a les Garrigues, al clima extrem de la zona o necessitaven uns requeriments hídrics que resultaven inviables en aquesta zona. A més a més s’ha tingut en compte els cicles de tall i el rendiment d’aquestes explotacions. Per tots aquestos motius s’ha determinat que el cultiu productor de fusta de qualitat potencialment més viable a la zona de les Garrigues es el noguer.


.-NOGUER

El noguer (Juglans regia L.) es un arbre molt valorat per les propietats tecnològiques i estètiques de la seva fusta, que pot assolir els 25 metres d’alçada. El noguer es comporta com una espècie d’importants requeriments en espai, suporta molt malament la competència. Les exigències climàtiques del noguer son poc notables ja que el podem trobar en zones càlides i seques i també en zones fresques i humides. Per aquest motiu es pot considerar que seria una espècie fàcilment adaptable a la climatologia de les Garrigues. Es una espècie exigent en calor durant el seu període vegetatiu. Per obtenir produccions de fusta interessants es considera que la temperatura mitja anual ha d’estar per sobre dels 8ºC o que al menys durant 5 mesos de l’any tinguin una temperatura mitjana superior als 10º C.

Suporta bastant be el fred de l’hivern, fins als -20º C, sense que això suposi un problema pel seu creixement sempre que al període vegetatiu es puguin beneficiar del calor suficient. Es important tenir present que el més gran inconvenient del noguer es la tendència a iniciar la seva mobilitat al menor escalfament hivernal . D’aquesta forma, les gelades tardanes al començament de la primavera son les que resulten més perjudicials. Per satisfer la seva activitat vegetativa, les exigències d’aigua son bastant elevades. Els caudals hídrics anuals han de ser superiors als 700 mm anuals, aquest condicionant no suposaria un problema si es te en consideració que es disposa d’un reg de suport de 1500 mm / ha any. També s’ha de considerar que les exigències hídriques estan molt unides a les característiques del sòl (profunditat, frescor, capacitat de retenció d’aigua, etc). En comarques d’estius secs i calorosos, com aquesta, es localitzaran únicament en terrenys profunds per lo tant es molt important la localització de la plantació dintre de la comarca de les Garrigues. Es un arbre que s’adapta molt be a sols molt diferents encara que prefereix sols profunds, permeables, solts i de bona fertilitat. Per una bona retenció d’aigua es precisen sols amb un contingut de matèria orgànica entre el 1,2 i 2 % i un 18 – 25 % d’argiles. El noguer es desenvolupa en sols amb PH neutre (6.5 – 7.5). Segons les característiques dels sols s’utilitzaran diferents tipus de patrons, destacant J. Nigra per sols àcids i J. Regia pels més calcaris. En quant als aspectes de plantació d’aquest cultiu, es important destacar que el noguer es planta a marc definitiu i els arbres es tallen tots a final de torn. El marc de plantació es bastant ampli, oscil·lant entre 7 * 10 i 12 *12 metres, això suposa que la superfície de terreny necessària per que sigui rendible la plantació ha de ser més extensa que en el cas de plantar altre tipus d’espècies. En quant al tall que resulta recomanable per obtenir una bona rendibilitat, aquesta ha de ser per sobre dels 30 cm, ja que diàmetres inferiors no resulten econòmicament interessants.

El cicle de tall del noguer oscil·la entre els 40 i els 50 anys. Aquest arbre presenta la particularitat de que cada individu es valora per separat, i per tant es considera que el cicle es pot allargar per arribar a dimensions excepcionals que multipliquin el seu valor. Un aspecte important per produir una fusta de qualitat son les esporgues, sobretot durant els primers anys després de la plantació.

Els Kc proposats pel cultiu de noguers son els proposats per la FAO: El balanç hídric que s'ha de realitzar per aquest cultiu:







.- ALTRES

Altres arbres productors de fustes de qualitat com son el vern, freixe, faig, etc. Queden descartats per la seva implantació a la zona de les Garrigues ja que son arbres típics de bosquets de ribera i que difícilment es podrien implantar en aquesta zona. A part del factor limitant principal que s’ha assenyalat també es pot destacar que els preus de la fusta no son tan elevats com en el cas del noguer o del cirerer. Com a factor limitant també es pot assenyalar que hi ha alguna d’aquestes espècies no toleren el reg localitzat.



PETITS FRUITS

Altra de les alternatives proposades per la zona de les Garrigues es la implantació d’arbres productors de petits fruits. Entre aquestos que s’han tingut en consideració es troben els del gènere Rubus, Ribes, Vaccinium i altres com el Crataegus azarolus, Eriobotrya japonica (nesprer), Mespilus germanica, Diospyros kaki (kaki), Zizyphos vulgaris i Cornus mas. Aquestes espècies presenten característiques pròpies molt diferents entre ells i resultaria interessant la seva implantació des d’un punt de vista d’increment de la diversitat i d’ampliació del ventall de cultius de la zona. Encara que degut a les seves característiques i requeriments s’hauria d’estudiar cas per cas la seva implantació a una zona determinada de les Garrigues.

No només resulta interessant la seva implantació des d’un punt de vista d’augment de la diversitat, sinó també des d’un punt de vista socio - econòmic. Aquestos cultius i els seus derivats tenen un mercat en expansió i molt selecte en alguns casos, i unes xarxes de distribució molt determinades. El cultiu d’aquestos productes s’hauria de produir considerant la producció paral·lela d’un gran ventall de petits fruits que poguessin cobrir les necessitats del seu mercat potencial. A més a més, això donaria la possibilitat de la creació d’una indústria de transformació d’aquestos fruits en derivats (melmelades, sucs, lactis, xarops, ...) amb gran sortida en un determinat mercat, seria un desenvolupament de l'artesania del màxim interès.

-Magraner

El magraner es una espècie molt interessant per la seva utilització com alternativa ja que es coneix amb el sobrenom de “el fruiter de les zones àrides” ja que es capaç de resistir grans sequeres i els sòls d’elevada salinitat. Si es consideren els aspectes econòmics resulta interessant destacar que la rendibilitat d’aquest cultiu resulta molt superior a la d’altres cultius no cítrics i que requereix un menor nombre de mesures culturals i despeses.

El magraner es una espècie vegetal que es pot aclimatar a un ampli ventall de climes i sòls diferents. En climes humits la qualitat del fruit no es la més adequada ja que aquesta es millor quan les altes temperatures estivals coincideixen amb la maduració del fruit, aquest ha de tenir altes temperatures en la copa i una certa humitat en les arrels. Se sap que en condicions semblants a les de la zona de Garrigues, en condicions de llargs períodes de sequera i dèficit hídric el magraner produeix fruits amb bona qualitat gustativa però a costa de perdre producció. En quant a les temperatures hivernals les diferents varietats de magraner suporten temperatures en vegetació de entre - 15 i -20ºC.

Encara que el magraner presenta una brotació tardana les gelades tardanes de la primavera el poden afectar considerablement.

El magraner presenta la particularitat de que amb reg abundant i estius molt plujosos produeix molts fruits però aquestos son de molt baixa qualitat ja que resulten tous i de poca qualitat comercial, a més a més de tenir un transport i un emmagatzematge deficient.

En quant als sòls més adequats serien aquells que son profunds més que els arenosos, així com també els argilosos. D’altra banda, aquesta espècie fruitera tolera sòls moderadament salins així com altres de poc drenatge, pot ser una alternativa en sòls que presenten una salinitat que no es tolerada per altres espècies fruiteres. Les experiències que es tenen amb plantacions de magraners indiquen que

s’aconsegueixen bones produccions, en quant a quantitat i qualitat, amb aportacions semblants a les dels cítrics uns 7000 m3/ha any, amb aquestes grans aportacions d’aigua s’aconsegueix tenir el sòl amb la humitat adequada durant tot l’estiu i el principi de la tardor. Aquestes quantitats serien per reg a tesa, si parlem de reg localitzat les necessitats totals anuals per hectàrea estarien al voltant dels 3000 m3.

Gerd (Rubus)

Entre aquest tipus de fruit podem destacar diferents varietats interessants pel seu cultiu, com son rubus idaeus (gerd vermell) i rubus occidentalis (gerd negre). Aquesta espècie pot resultar interessant pel seu cultiu comercial en àrees petites on es poden assolir uns ingressos bruts molt elevats.

Les varietats del gènere rubus accepta gairebé tots els tipus de sòls, exceptuant els poc profunds, massa argilosos, els massa humits i els fortament calcaris, aquest es un motiu pel qual la seva implantació a la zona de les Garrigues estaria limitada en funció de la seva localització concreta. Les millors condicions per aquest cultiu son la humitat suficient (700-900 mm / any), sòls lleugerament àcids, silícics – argilosos, i amb bon drenatge. Encara que també es poden obtenir resultats en sòls lleugerament calcaris. En el cas del gènere rubus les gelades tardanes de primavera no l’afecten ja que la seva floració es molt tardana. La climatologia de les Garrigues no seria la més adequada per aquest cultiu ja que no suporten massa be els freds excessius ni les fortes temperatures de l’estiu. La producció que es pot obtenir d’una hectàrea de gerd oscil·la entre els 7000 i els 15000 kg, en funció de l’adequació climatològica.

.- Grosella (Ribes)

Dintre d’aquest gènere s’han de destacar dos varietats principalment, el ribes rubrum (grosella vermella) i el ribes nigrum (grosella negra), encara que existeixen altre tipus de varietats interessants des d’un punt de vista agronòmic com el ribes grossulària (grosella espinosa).

La principal utilització d’aquest cultiu es per la indústria , per la confecció de sucs, melmelades i altres productes derivats. La principal limitació per la implantació d’aquest cultiu son les seves necessitats edafològiques i climàtiques. Aquesta planta es exigent en humitat del sòl, degut a la poca profunditat de les seves arrels. Aquestes necessitats hídriques estan al voltant dels 550-700 mm / any. Si el sòl te tendència a la sequera serà necessari l’aportació d’aigua de reg per obtenir produccions altes. En quant a la climatologia es òptim un ambient una mica humit ja que la sequera ambiental resulta perjudicial pel seu cultiu. El ribes nigrum resulta una mica més tolerant en aquest sentit. Aquest cultiu no resulta perjudicat per les gelades primaverals degut a la seva floració tardana, i tampoc es veu afectat per les baixes temperatures hivernals. En quant als sòls de cultiu, aquest gènere es menys exigent que el rubus i resulta més tolerant als sòls calcaris, però necessita un bon drenatge i certa quantitat de matèria orgànica al terreny.

-Nabius (Vaccinium corymbosum)

Aquest petit fruit resulta molt interessant des d’un punt de vista agronòmic i comercial però les seves exigències climàtiques i edafològiques limiten molt la seva implantació a la zona de les Garrigues. Aquest cultiu prefereix sòls permeables, lleugers i àcids. Son plantes exigents en humitat del terreny, però no suporten sòls argilosos, compactes i que no drenin correctament.

.- Crataegus azarolus “Acerolos”

Son de les família de les rosaceaes. Te el seu lloc d’origen Sur Europa, Nord Africa i Orient Mitja.

Els fruits son d’una mida com d’una cirera, de forma oval i de color taronja o groguenc, madura a la zona de França al mes de setembre. Actualment Itàlia es l’únic país que esta cultivant-lo. Hi ha tres tipus d’espècie:

a) Fruit blanc que no te ós

b) Fruit groguenc, poc gustatiu

c) Fruit roig que seria l’únic adaptat a la zona Mediterrània Septentrional

La seva recol·lecció es fa en verd a començament de setembre per a les melmelades i a finals d’aquest mateix mes per al consum en fresc.

Els fruits son un a font molt important de vitamina C, la qual esta actualment s’està encapsulant als USA per als constipats i grips.


- Zizyphus vulgaris (gínjol)

Els fruits que maduren sobre el mesos de la tardor, son foscos amb os i molt semblant a una oliva i de carn lleugerament dolça i mes be sosa.

Les parts útils en aplicacions medicinals es el fruit, presenta sobretot virtuts laxats i emol·lients, gracies al seu gran continguts en mucílags.

Antiguament s’utilitzava com a pectoral en coccions al que se’ls afegia dàtils, passa i figues.

drupàcies, amb elongació roig brillant, el seu fruit es de gust agradable àcid i es comestible i normalment s’utilitza per xarops i melmelades.

Cornus mas


Es de la família de les drupàcies, amb elongació roig brillant, el seu fruit es de gust agradable àcid i es comestible i normalment s’utilitza per xarops i melmelades.


Arbutus unedo


Gínjol


gerds


Acerolos


grossella

.- Arbutus unedo

Fruit globós de 1,5 a 2 cm de diàmetre. Amb la superfície granulosa de color roig a la maduració, la seva polpa es comestible i amb nombroses llavors de petit calibre. Son molts els usos del “madroño”, però potser el us comestible es el mes conegut, tot i ser una mica insípid no li falta quelcom de dolçor, de qualsevol manera es coneix que actualment es fa melmelada de “madroño”. Els fruits es poden aprofitar per a obtenir begudes alcohòliques per fermentació, també la seva cortesa s’ha utilitzat a la medicina com a diürètic. Els fruits es recullen de novembre a desembre quan els fruits estan ben madurs.

Altres:



Alguns cultius com el nesprer, el kaki, etc. presenten una sèrie de limitacions d’implantació, ja que per les característiques particulars de les Garrigues s’hauria d’escollir molt be la zona de plantació per aconseguir produccions rentables.

Els requeriments hídrics de totes aquestes espècies no han estat massa estudiats, però segons alguns autors la seva Kc mitja estaria entre 0.3 i 0.4. Tenint en compte aquesta dada i utilitzant els registres proporcionats per l’estació de la Granadella s’ha efectuat el balanç hídric aproximat pel conjunt d’aquestes espècies, per poder conèixer les seves necessitats d’aigua:

Com ja s’ha comentat, la implantació d’arbres productors de petits fruits s’hauria de realitzar atenent a una sèrie de condicions de tot tipus. S’hauria d’escollir molt be la zona concreta de plantació per evitar problemes de tipus agronòmic i per aconseguir produccions adequades, també s’ha de considerar la necessitat de realitzar una plantació combinada de diferents espècies de petits fruits de cara a donar resposta a un sector del mercat molt

determinat, i finalment, s’ha de considerar que aquest tipus de cultius tenen un procés post-collita molt marcat, ja que la comercialització dels fruits en fresc es realitza en condicions d’embalatge i presentació molt concretes, però la major part de la comercialització d’aquestes espècies es produeix en forma de productes derivats. Degut a aquestes consideracions finals s’hauria de valorar la viabilitat d’establir

una indústria estable per la transformació, envasat i distribució d’aquestos productes, cosa factor que implica una sèrie de beneficis a nivell socials però que a la vegada també implica una complicació afegida en aquest procés.

AROMÀTIQUES

Un altra de les alternatives possibles que s’han tingut en consideració ha estat la implantació de diferents espècies de plantes aromàtiques distribuïdes en grans superfícies. Entre aquestes s’han valorat aquelles que desprès cultiu presenten un interès per la indústria farmacèutica i homeopàtica. Aquestes empreses tenen uns canals de recollida i distribució d’aquestos cultius. Les espècies que es podrien considerar dintre d’aquest grup serien la menta, la sàlvia, el timó, la lavanda i altres d’aquest tipus.

1.- Sàlvia

La sàlvia es cultiva a Centreeuropa des de la Edat Mitjana com a planta medicinal i condimentaria, quan els monjos la portaren amb ells dels camps del sud. Cal dir que la sàlvia es una de les que resulten mes interessant per la seva implantació a la zona de les Garrigues, ja que el seu cultiu resulta molt rendible degut a l’ampli mercat que te. Aquest aspecte ve derivat de la gran qualitat de propietats que te aquesta planta i els seus olis essencials. Es molt utilitzada en medicina pels seus efectes terapèutics i en cosmètica per les seves beneficioses propietats.

Seria convenient escollir adequadament la varietat a plantar ja que existeix mes demanda d’unes varietats que d’altres.

2.- La menta

La menta (mentha) també es una espècie molt apreciada en un gran ventall d’àmbits, per l’industria farmacèutica, per la cosmètica i per algues industries agroalimentàries. Les varietats mes apreciades son les cultivades al nord d’Europa, però existeixen gran numero de varietats que es poden cultivar en funció de l’ús final que tinguin.

3.- Lavanda

Es la tercera de les possibilitats que es poden establir com a cultiu de plantes aromàtiques es la lavanda, l’essència produïda pels olis essencials de la lavanda estan considerats com un producte de masses ja que tenen molta difusió arreu del mon. Aquesta espècie, com les dos anteriors, es molt apreciada en la industria farmacèutica, la cosmètica i en els productes per la llar. Aquesta espècie creix molt be en condicions semblants a les de la zona de les Garrigues, llocs secs i càlids, per aquest motiu te una gran difusió el seu cultiu en zones de Grècia i nord d’Àfrica. En funció de la varietat escollida per ser plantada el seu us serà farmacèutic, cosmètic o d’altre tipus, per aquest motiu resulta molt important avaluar tots els aspectes relacionats amb l’elecció de l’espècie abans de la seva plantació. Per que el seu cultiu tingués certa rendibilitat les superfícies a plantar serien molt grans. S’ha de destacar que altres experiències d’aquest tipus que s’han portat a

terme no han resultat del tot satisfactòries. Aquesta línia te un present i te un futur.

El present esta amb la plantació i venda a les industries d’olis essencials i aromàtics, i que la venda estaria assegurada perquè avui son deficitàries. El futur, crear una industria de tecnologia avançada amb els olis dels productes produïts a les garrigues, i crear una gamma ecològica de productes pel: Control de malalties, Utilització com antigerminatius (menta per a la patata), Utilització com insecticides.

Pensem que avui tenim que ensenyar aquesta referència, però que no es el moment,i en el cas que un grup prengués la iniciativa seria un encert total.

CONCLUSIONS

Desprès d’observar tots els factors limitants i els punts forts de cadascuna de les espècies vegetals considerades al present estudi es poden extreure una sèrie de conclusions.

Espècies tradicionals de les Garrigues com son l’olivera i l’ametller no presentarien cap mena de problema per la seva implantació a la zona, ja que son espècies habituades a l’especial climatologia de les Garrigues (temperatura, precipitacions, períodes de gelades potencials, períodes de sequera, etc.). En el cas de l’olivera, el reg de suport que es considera, 1500 mm / ha any, permetria possiblement un sensible increment de les produccions. En quant a les alternatives de conreu a considerar, s’han tingut en compte espècies d’arbres productors de fusta de qualitat. Com ja s’ha vist aquesta alternativa resulta interessant des d’un punt de vista econòmic, ja que la demanda d’aquest tipus de producte creix molt en els últims anys i per que gran part de la fusta de qualitat que s’utilitza per part de la indústria prové de la importació.

Un altre aspecte interessant d’aquest conjunt d’alternatives vegetals es la biodiversitat que aporta i els beneficis medi ambientals i paisatgístics que suposa la seva implantació. Una vegada observats els punts positius s’ha de triar les alternatives més adients per la seva adaptació a la zona de les Garrigues. Considerant els preus de la fusta i el mercat potencial, les espècies que s’haurien de triar serien les més valorades econòmicament com a matèria primera. Aquestes serien sobretot el noguer, el cirerer, el perer, el roure, faig, freixe... i s’haurien de descartar altres com son les diferents varietats de pi, el castanyer, pollancre. S’ha de tenir en compte que la superfície a plantar ha de ser molt extensa per tal d’establir els cicles de tall.

Algunes d’aquestes espècies productores de fusta de qualitat s’haurien de descartar, com es el cas del roure, degut a les seves especials necessitats climàtiques. I en altres, com es el cas del cirerer s’haurien d’escollir varietats resistents als sòls calcaris, que son els predominants a aquesta zona. També hi ha algunes d’aquestes espècies que s’haurien de deixar de banda degut als seus alts requeriments hídrics, aquest es el cas de faig i freixe. L’alternativa més adient per la producció de fusta de qualitat seria el noguer. En quant als altres tipus d’alternatives que s’han considerat, s’ha tractat de buscar espècies que presenten alta rusticitat i resistència a condicions de dèficit hídric i gran adaptació potencial a les condicions climàtiques de la zona. Aquest es el cas de la figuera, el cirerer, el magraner i arbres productors de petits fruits, a més a més de plantes de tipus aromàtic. Totes aquestes espècies es troben normalment com exemplars aïllats i no com plantacions destinades a la producció. A continuació es poden observar els dèficits hídrics anuals a la zona en estudi per les diferents espècies considerades: