SEGUIMENT I NATURALESA DE LES MALALTIES DE 1722 A LLEIDA.

DR. MANUEL CAMPS I SURROCA I DR. MANUEL CAMPS I CLEMENTE.

Quan se sabé que el juny de 1720 l'epidèmia tornava a treure el cap, aquesta vegada a Marsella, el Principat instal·là l'adient cordó sanitari. L'epidèmia marsellesa (1720-1722), estesa també pel sud de França, va promoure la creació a Catalunya, per la Reial Audiència de Barcelona, de la Junta de Sanitat del Principat, amb les corresponents Juntes Corregimentals, com en el cas de Lleida. La por va durar fins l'estiu i la tardor de 1722, quan uns quants pobles de les terres de Lleida -entre ells Castelldans- experimentaren un anormal augment de malalties. Afortunadament, les malalties no corresponien a la pesta clàssica.

El 23 de setembre de 1721, la Junta de Sanitat, de la qual en formava part l'antic catedràtic de Prima de l'Estudi General, Anton Mirarnau, decidí fer rogatives religioses encaminades a evitar el contagi. Peró no va ser fins a finals de juliol de 1722 quan s'esdevingueren les primeres noticies serioses. El corregidor, en la Junta celebrada el 30 de juliol, comunicava als altres membres que “havia copia de enfermedades malignas en el lugar de Castelldans”. L'Ajuntament ja disposava d'un informe del rector del poble -que malauradament s'ha perdut- i, a més, hi havia tramés els metges de la ciutat Francisco París i Josep Miranda amb l'encàrrec d'estudiar-les. La declaració que van fer aquests dos metges el dia 29 a les dependències de l'Ajuntament ens indica que es tractava d'unes febres malignes, no pestilents, sense bubons, i que produïen debilitat cardíaca, deliri i pigues, que vulgarment s'anomenaven “tabardillo”. I que si bé eren contagioses, el terme contagi en aquest cas no volia dir pesta, sinó simplement que s'encomanava d'uns als altres entre els membres d'una mateixa família o casa. A més, no eren mortals, sinó simplement malignes. Les seves causes les atribuïen a la fam i a la manca d'aigua. De fet, feia més de cinc anys que no hi havia collita i tampoc no disposaven de carn i gel per als malalts, remeis considerats els més necessaris per a la guarició. La Junta de Sanitat, conegut aquest informe mèdic, comunicà al rei l'extrema misèria deCastelldans, i dels altres llocs de l'Urgell i de les Garrigues, demanant-li ajuda.

El 10 d'agost, el metge Francisco París acompanyat del canonge Ramon Pastoret i el regidor Francesc de Gras, en una segona visita a Castelldans comprovaren la continuïtat de les malalties. Hi havia 28 malats i 8 convalescents en les 35 cases que comprenien el poble. A més “en sus pucheros no havia mas que judias y calabaza, y no otra cosa”. Aleshores, per prescripció mèdica, es va ordenar donar carn, pa i vi diàriament als pacients. I malgrat les ordres del capità general i de l'intendent, París aconsellà no desplaçar els malalts a l'hospital reial de Lleida, atenent que el lloc deCastelldans era més fresc “y logra por su situación mas i mejores ayres que esta ciudad, y la estacion del tiempo no permite mutacion de enfermos en esta Plaza, en que correria manifiesto riesgo de infestacion, introduciendose en ella especie de enfermedades pegadizas. A mas que para las mujeres enfermas no ay decente capacidad en este hospital real”. Rebutjat l'ingrés hospitalari dels malalts de Castelldans, la Junta de Sanitat va demanar ajut al capità general. Volien que influís perquè l'hospital donés als pacients les mateixes racions alimentàries que els lliuraria si els tingués internats. Mentrestant, i com a mesura d'urgència, sobretot atenent la gran misèria dels pobres i la por de la propagació de l'epidèmia a altres localitats, la Junta encarregà a Gras i Pastoret l'assistència dels afectats, començant per la utilització dels 20 doblons que ja havien cobrat dels capità general. La junta de Sanitat es tornà a reunir l'1 de setembre amb l'assistència del doctor Mirarnau. El rei, assabentat de la situació, els havia ordenat que anessin dos o tres metges a Castelldans per tractar els malalts i dictaminar sobre el perill de contagi. La intenció reial era posar en marxa la mateixa assistència que s'havia donat al poble de Vallmoll temps abans. Per altra part, l'intendent Josep Pedrajas, des de Barcelona, els demanava informació sobre el grans que necessitava Castelldans i els altres pobles de la seva competència, tant pel seu manteniment immediat com per a poder dura terme una sembra regular que permetés collir l'any vinent. S'acordà atendre aquestes ordres reials i, a més, atès queCastelldans era senyoriu d'Escala Dei, demanar col·laboració al seu prior Matias Massot. Li van manifestar que la causa de les malalties era la profunda misèria dels seus veïns i que mentre esperaven el suport reial ja hi havien contribuït el capità general amb 20 doblons, el senyor bisbe amb 20 quarteres de blat i la citat de Lleida i el seu Capítol amb 25 quarteres cadascun. Amb tot i això s'havia fet una caixa comuna destinada a subvenir les necessitats dels malalts i convalescents. Sense trigar gaire, el 3 de setembre s'assabentaren que el monestir contribuiria també amb 15 quarteres de blat. Per tercera vegada, els doctors Antoni Mirarnau i Francesc París, acompanyats del metge de Castelldans Jaume Domènech, tornaren a visitar els malats. El 2 de setembre informaven a l'Ajuntament que les malalties eren gairebé curades i solament restaven els convalescents gràcies a l'alimentació prescrita. Peró encara no es podia donar per resolt el problema, ja que els que havien estat malalts i els convalescents encara podien seguir essent perillosos pel fet de restar en ells “la rahiz de la mala disposición antecedente”.

 

Si voleu llegir la primera declaració del metges del dia 29 de juliol de 1722:
Si voleu llegir la segona declaració del metges del dia 12 d' agost de 1722:
Si voleu llegir la tercera declaració del metges del dia 2 de setembre de 1722 :