ARMARI II

CALAIX 14.

DOC 26. 15 de febrer de 1687, català.

A notícia del procurador fiscal ha vingut que Pere Roé, batlle de les Besses, havia trobat Ramon i Pere Ribelles, pare i fill, de Castelldans, que feien llenya al lloc. Després d'haver-los dit que havien caigut en les penes de 25 lliures i mercè de senyor, no dubtà en prendre blat en paga i satisfacció dels diners. No ho podia fer, perquè els diners tocaven al senyor i ell no podia dur a terme cap composició.

Ramon Ribelles, de Castelldans, 56 anys. Feia un mes i mig. Pere Roé s'enduia una mula i Pere Ribelles, el fill, va oferir-li mitja quartera de segolós a canvi de les penes en diner. Al cap de dos o tres dies van fer el canvi.

Pau Ribelles, pagès de Castelldans, 16 anys. Ídem.

Pere Roé, pres. És pagès i batlle de les Besses, senyoria de Poblet, 56 anys. Feien llenya de roure al bosc de Poblet en dit lloc. Ho reconeix i admet tot. El dia 19, en Roé és remès, sense multa, pel governador general. Ha admès que els diners els havia de cobrar Poblet.

CALAIX 21

DOC 24. 30, setembre, 1571, català.

A les presons de Poblet hi ha pres Joan Bidet, gascó, bandoler, que havia anat aquadrillat amb pedrenyal en companyia de Jaume Pons, de Jaumetó, d'Arnau d'Alós, de Possuelo, de Felip “lo Negre” de mossèn Monsuar, i que mataren, nafraren, desafiaren. Joan Bidet és de nació francesa i ha comès molts delictes, cadascun d'ells suficient per a pena de mort. Matà Andreuet i Gossol a Santa Maria de Meià. En companyia dels altres, al bosc de Comiols, ha robat moltes vegades. I encara a furtat bassives i moltons, que s'ha menjar al terme de la senyoria de Poblet, com Almenara i Sant Bonifaci, terme de Vinaixa. Ell, “lo Negre” i Argullol, amb deu o dotze d'altres, no han dubtat de posar-se en pas amb ànim de robar els que anaven a la fira de Lleida i de fet robaren a uns traginers 7 escuts i dos capes de pastor i a més robaren i descavalcaren del cavall el senyor de Sarroca, mossèn Prunera, li dispararen un pedrenyal, nafraren un criat i li furtaren un pedrenyal. Dos o tres dies després d'haver sortit del camí no dubtaren en entrar per les cases de la Sisquella i prendre tot el pa que tenien. De la Sisquella se'n pujaren dalt a la serra on esperaren el sometent reial i s'escometeren els uns als altres i feren molta resistència al rei i li feriren un home. Es demana que l'enquesta presa per mossèn Joan Mas, comissari reial a la ciutat de Lleida (i que és part inicial del procés) sigui tinguda per vàlida i insertada.

Joan Bidet, del Montagut, diòcesi de Comenge, regne de França (13 de novembre). Té 27 anys. A Sant Bonifaci, l'han pres el batlle de Vinaixa i el batlle general de Poblet. Fou un encontre envers la Sisquella, en el qual mataren el Negre de Monsuar i Janot Argullol, amb els quals ella anava aquadrillat. Ell va escapar i aquell vespre va anar a dormir prop de les forques de l'Albi. Després va anar a Sant Bonifaci on fou pres en companyia d'un minyó del Negre de Monsuar.

Estava de pastor a Balaguer amb els carnissers de la ciutat i amb Sarroca de Tor i d'aquí va prendre coneixença amb els Jaumets i s'hi va aquadrillar. El primer encontre en què es va trobar fou quan mataren Andreuet i Gassol, de Vilanova de Meià. Va anar així: ells eren a casa d'en Lluís i vingueren els dos sobredits demanant si allí n'hi havia un de la quadrilla que es deia Diego. Aquells dos van cridar visca capítol i en van matar un de la seva quadrilla, un gascó de Coll del Rat. Llavors van arremetre contra ells i els van matar.

A la brega d'Argentera, que fou entre els soldats d'Aragó, ell no hi era i els Jaumets tampoc. Però l'endemà hi acudiren cinc i es van mesclar amb Joan Pons, Arnau d'Alós i Possuelo. Dos o tres dies després tingueren un altre encontre que era agost i venien a Montadó a cercar espardenyes. Allí ens n'hi havien de portar un sac i el prengueren en la caixa d'Arnau d'Alós. Quan foren prop de Montadó van trobar el senyor de Seró amb molta gent del rei i els hi van matar a Pere Alós i a un de nom Valldaura. La meitat de la quadrilla va passar cap a l'Aragó i l'altra meitat travessaren el Segre a la volta de Calaf.

Essent a la boga d'Aragó,prop d'Alsamora, es van posar en un barranc i eren 80 de companyia. Entre altres, Joan Pons, Possuelo i Arnau d'Alós. Van matar set bèsties i les van menjar a Sant Esteve.

Després van anar a Arensis on mataren el batlle o sotsbatlle de Ciminyana, que és germà d'un que es diu Birolet, el qual la quadrilla ha nafrat en la brega que havien tingut amb el senyor de Seró en la garriga prop de la Sisquella.

Quan foren a Cabrera els caps van tenir consell i allí es departiren: Possuelo se n'anà a Aragó i Pons amb ells cap el Coll del Rat. Després ell, “lo Negre”, Joan de Labanda, Andreuet i Claravalls van anar cap a la serra d'Almenar. Allí, al terme d'Agramunt, de la pleta d'en Fàbrega prengueren un cap de bestiar i en van menjar una part allí i una altra en un bosc prop de l'Espluga Calva.

Després d'haver fet molt camí, els cinc sobredits van trobar Joan Pons amb cinc d'altres en unes eren d'Ollers. Allí tenien concert en Roig de l'Ametlla, un batlle que es diu que són tres o quatre germans. Joan Font, de Lloraç, i Minguella, de Verdú. S'havien de trobar allí, com ho feren, hi havien d'entrar a Sarral per matar el notari Vallmanya, amb qui Joan Pons tenia molt mala voluntat. Van restar al molí d'oli i van quedar d'acord que quan sentissin les escopetades hi havien d'acudir. Però Vallmanya fou avisat i no va sortir. El mateix vespre van prendre un moltó i el van anar a menjar en un bosc dellà Sarral, que de pa ja en duien prou.

L'endemà parlaren amb Josep Torner i vuit dies després, essent al bosc, vingué Gabriel Potau i els va fer treure menjar de Solivella per uns pagesos d'allí. Gabriel Potau també va dur unes balances per pesar una cadena d'or que tenia Joan Pons, la qual deia que volia fer compliment fins a cent ducats i deien que la dita cadena Potau la hi havia feta per a Montblanc.

Tots tretze van prendre dues bassives i se les van menjar a Sant Bonifaci amb un capellà que es diu mossèn Domenge. Després van arribar allí tres cavallers castellans que hi van fer oració i els van deixar anar perquè eren parents d'uns amics seus.

Joan Pons, de Sarral, el seu sogre, el vidrier, la dona, i un altre que li diu oncle i es diu Ramonet, per amor de la dona de Joan Pons es van separar d'ells i van quedar d'acord que el dilluns s'havien de trobar a la collada de Vilanova de Prades per veure de robar a la fira de Lleida. Pons no hi acudí. Els altres tretze o catorze van determinar de venir per a posar-se en pas i anaren a la pleta de Castelldans i allí mataren una cordera i se la menjaren. D'allí van anar cap a una cova prop del Mas d'en Tost on van ser tot el dia i després, a la nit caminaren fins posar-se en pas a la costa de Llardecans per robar els que anirien a la fira de Lleida. Passaren per l'Albagés i el Felip va taure d'una casa una vintena de pans i un home del lloc els va donar raïms. Ja al pas de Llardecans, el Roget, gascó, va fer aturar uns homes que portaven sàrries i els va robar el set escuts i dues capes de pastor que es van partir entre tots. Després va arribar el senyor de Sarroca, mossèn Prunera, amb tres criats i els seus pedrenyals. Andreuet i un altre els van sortir al pas i dos criats fugiren. Van descavalcar al senyor de Sarroca i Joan Vermell va donar una borrassada al criat i va canviar el seu pedrenyal amb el del senyor. Veient-se descoberts, van marxar a la bassa de la Granadella, on van beure i van marxar a sopar a Juncosa. Es van proveir de pa per a dos dies i anaren a dormir a un bosc prop de la Sisquella. El matí, a les vuit, acudí la gent del rei que eren amb el senyor de Seró. En van ferir un que es diu Birolet i ells van perdre “lo Negre”, ferit, (primer havia dit que era mort) i Argullol, mort. Tot això jo ho havia declarat en el procés que li feren a Lleida.

El dia 14 de novembre li pregunten si havia estat en companyia de Joan Gros al pla de Turlanda i al coll de Montblanquer quan robaren. Respon que ha sentit anomenar Joan Gros però que no ha estat en aquells passos per robar. En canvi, sí que fou a Montsec, junt amb el moliner d'Orones, de nom Ortiello, Joan Bo, gascó, Pere Cascavell i altres. Van robar uns gascons però només els van tocar dos rals a cadascun.

Diu que a la mata de Comiols van robar dues vegades. Hi era amb la quadrilla del Jaumets i altres que no recorda fins a setze. Els tocaren deu o dotze rals per home.

El pedrenyal que tenia quan el capturaren l'havia comprat a un bandoler que es deia “el Soldat” i era gascó. En va pagar nou escuts que s'havia guanyat amb la seva soldada.

Després que el batlle general torni a fer una relació dels fets, Joan Bidet (a) “lo Muntanyès” és condemnat a ser penjat pel coll fins a morir i la seva ànima sigui separada del cos.

CALAIX 23.

DOC 18. 1 de setembre de 1586, català.

Pere Espígol, d'Algerri. Feia set o vuit mesos que per ordre de l'abat estava segrestada a Algerri Isabel, filla de Miquel Espígol, de Torrefarrera. Ella i el declarant són fills de cosins germans. La segrestaren a casa de Caterina, germana de Miquel Espígol, vídua de Pere Marcús.

Pocs dies després del manament va sentir que Pere Marcús, menor, baixava pel carrer avall cridant que s'emportaven la pubilla (Isabel, filla de Miquel Espígol). El batlle Gabriel Pedrol va sortir al carrer i Pere Marcús ho va tornar a fer saber. El batlle va fer repicar les campanes i aplegà la gent. Perseguiren els que s'enduien la pubilla. Ell no hi va poder anar perquè estava malat, però donava ànims als perseguidors. El batlle els va aconseguir al camí d'Alguaire i els altres li van dir que se'n tornés que no hi volien res. L'havien agafada del rentador davall l'hospital on havia anat a rentar la vaixella. La van cavalcar sobre un rossí i com que la noia cridava li van prometre que no li farien res.

Ha sentit a dir a Joan Marcús que T. Solanelles, de Raimat, era un dels que la prengueren. Dels altres ha sentit a dir que n'hi havia un d'Almenar que es diu Renyina.

El batlle se'n va tornar perquè els altres eren 13 o 14 i va venir a buscar més gent. El curador de la pubilla és T. Solanelles, de Rosselló. No sap quin parentiu hi té. Ni tampoc sap quin hi tenen els altres Solanelles de Raimat.

Bartomeu Marcús, d'Algerri. Els fets van passar el dia de la fira de Balaguer de Carnestoltes proppassat. Ell és sotsbatlle. Va anar al portal de baix i va trobar 25 o 30 homes armats de pedrenyals, alguns a peu i altres a cavall, que s'enduien la noia a anques d'un rossí, Li van dir que els deixés estar, igual que al batlle quan va arribar amb tres o quatre homes. Van buscar reforços i els tornaren a perseguir fins a Torres de Santa Maria, però els altres ja havien passat la Noguera.

Venia de Lleida amb companyia de terme Boxedes, de la Portella, i Bartomeu Casset, d'Algerri, i parlaven del cas. Boxedes va comentar quer T. Solanelles, de Raimat, era a Algerri quan prengueren la pubilla. I també hi eren els Mascaró, de Raimat, i Renyina, d'Almenar. Els que anaven a cavall menjaren a casa de Bartomeu Badia. La pubilla va caure o es va deixar caure moltes vegades del rossí. El batlle va veure els que la prenien per una porta falsa que va al torrent i els altres li van dir que es guardés.

Bartomeu Badia, d'Algerri. Van arribar a casa seva dos homes a cavall de dos rossins o eugues. Els va fer foc i es van escalfar i els van donar civada per als animals. Van trucar a la porta i va fer cap Renyineta, que es diu Segarra, d'Almenara. Els homes li van demanar si Renyineta era de fiar i ell els va dir que sí. Un dels dos homes, barba-ros, va sortir de la casa del declarant i demanava on era la casa de Pere Marcús. Sobretot ho va demanar al ferrer Toni Joan. Ell declarant va anar al forn perquè era palejador. Allí van sentir els crits de via fora. El batlle només va poder anar amb tres o quatre perquè la gent era a fira a Balaguer. La seva filla, de 12 o 13 anys, va dir que els homes que havien estat a casa eren dels que s'havien endut la pubilla, que ella ho havia vist des de la finestra. La pubilla va demanar a la seva filla Magdalena que l'ajudés, que la prenien. Només va conèixer Renyineta. Pocs dies després de la fira de Prades era a Lleida i va sentir dir a Ribera, de Rosselló, que parlava amb Bernat Borrull, d'Algerri, que a la fira de Prades havien pres a Toni. I no va entendre res més. Ja ha fet una altra declaració en poder del batlle de Menàrguens sobre això.

Magdalena, filla de Bartomeu Badia, d'Algerri. Els dos que van anar a l'hostal que tenen anaven un amb una euga blanca i l'altre amb euga roja. Li van donar una peça de vuit rals per pagar el que havien gastat. Ella va pujar a bressar una minyoneta i no els va veure més. Va sentor els crits i va veure que aquells dos prenien Isabeleta damunt d'una euga, prop del torrent. Un li va dir que sortís de la finestra o li tirarien amb el pedrenyal. Només va conèixer el d'Almenara.

Bernat Borrull, d'Algerri. El dia de la fira va anar al castell a esmorzar en companyia de Toni Boltanya i en Tolo. Van veure dos homes a cavall que entraren a l'hostal d'en Badia, a lloms d'una euga grisa i una de roja. Baixaven del castell i anaven a plantar vinya per al senyor. I la sastressa va passar per la vinya i els va dir que havien robat la pubilla. L'havien pres a Raimat amb dos carros que ja esperaven a la Noguera. Es deia que Toni Solanelles ha havia fet. Ell li va conèixer l'euga. Toni Solanelles li ho va confirmar quan van parlar a la fira de Lleida quinze dies després. Ho havia fet perquè li tocava. El declarant li va dir que ells havia feta la llenya i l'hauria de dur al coll, en sentit figurat. Toni Solanelles va dir que ho tenia per ben fet i que ja havia escrit al prior de Catalunya perquè hi posés remei. Li va dir que es guardés de Poblet perquè el prendrien. Un altre dia a la fira Pere Ribera, de Rosselló, li va dir que havien pres a Toni Solanelles de Raimat pel cas de la pubilla i que mossèn Valls havia anat a Poblet a parlar per ell. En companyia de Toni Solanelles en la presa de la pubilla hi havia Mateu i Esteve Calcaterra (que ara és marit de la pubilla) i Domingo Segarra, d'Almenar, (a) “Renyina”. El darrer deien que havia estat el concertador. Dels altres fins a 12 o 13 no ho sap.

Bernat Miranda, d'Algerri. Era a la fira de Balaguer el dia dels fets. A Raimat va saber per Toni Solanelles que aquest, els germans Calcaterra i altres que no sap havien fet l'acció. Eren una vintena, segons Toni Solanelles. La prengueren al torrent quan rentava les escudelles. A la Noguera tenien un carro per prendre-la. Toni Solanelles és home gran, amb barba rossa, ple de cara, de 34 anys. Toni Solanelles li va comentar que el batlle d'Algerri els va seguir però anava amb poca gent.

Gabriel Pedrol, batlle d'Algerri (dia 2 de setembre). Va sentir els crits de la seva muller, va obrir la porta falsa que dóna al torrent i va veure dos homes de cavall i dos de peu amb els seus pedrenyals que prenien la pubilla, que va caure del cavall algun cop. Gabriel Pedrol els va dir que feien afrenta a la terra de Poblet i els altres respongueren que no li feien greuge en res. Va fer repicar la campana però només va trobar tres o quatre homes, que els altres eren a fira. A l'era de Pere Espígol va veure que els altres eren 20 homes armats i quatre dels quals de cavall. I li deien que l'esperaven. Va aconseguir quatre fadrins més i els tornà a perseguir fins a Torres de Santa Maria. Els altres ja eren camí d'Aragó i escopetejaven perquè eren en lloc segur. Va tornar a Algerri i uns podadors li van dir que no havien conegut els raptors. Va veure els dos carros aparellats i va saber després allò de Magdalena. Ha sentit a dir Bartomeu Barrull, mosso de mossèn Borró de Torrefarrera, que hi havia Toni Solanelles i Renyina. Ell va mostrar on era l'hostal als dos que entraren a la vila.

Caterina, vídua de Pere Busquet, d'Algerri. Era al corral de Blai Folguera quan va sentir els crits. Va baixar al torrent i va veure que es tractava de la pubilla. Va dir als altres lladres i aquells li van encarar els pedrenyals. El missatger Gomis també ho va veure. Ha sentit dir que la portaren a Raimat i la casaren i no gaire bé.

Bartomeu Barrull, d'Algerri. Ha sentit a dir a mossèn Borró, amb qui està de mosso, que la pubilla se l'endugué Toni de na Nadala, per altre nom Solanelles, de Raimat. Era el principal dels que se l'endugueren. Toni Solanelles se'n ventava i deia que encara que els d'Algerri haguessin estat 100 l'hauria pres. Un Solanelles de Rosselló va demanar consell a mossèn Borró i aquest va dir que no hi podia fer res. No l'han casat massa bé.

Joan Marcús, d'Algerri. L'abat féu manament a la seva cunyada i al seu nebot Pere Marcús que tinguessin guardada la pubilla Espígol de Torrefarrera sota pena de cent ducats, i per això estava a casa del seu germà Pere Marcús. Pere Solanelles, de Rosselló, i Gavas, de Torrefarrera, curadors de la pubilla, li devien la despesa que la pubilla havia fet a casa del seu germà. Va quedar que per al dia de Sant Blai li pagarien 30 escuts i que si pagaven els hi restituiria la pubilla. Passà Sant Blai i el procurador del declarant li va fer saber que els altres no havien pagat res. Vingueren Toni Solanelles, de Raimat, Miquel Solanelles, i els germans Calcaterra -Esteve i Miquel- amb altres el dia de la fira de Balaguer i se l'emportaren.

Joana, muller de Gabriel Pedrol, batlle. Filava al patí fora del corral de casa seva el dia de la fira de Balaguer. Va veure com prenien la pubilla, que cridava i feia resistència.

Nicolau Reus, pagès de Castelldans (1 de setembre). Va ser emparat per anar a prendre una donzella d'Algerri que li deien Espigoleta per part de Toni Solanelles. El pare del declarant va dir que si era contra els Montesquiu no volia que hi anés perquè eren gent de bé. Ell hi va anar en companyia de Joan i Jaume Marc i Joan Sarle, també de Castelldans. Jaume era casat i els altres eren fadrins. El dia abans de la fira de Balaguer ells quatre van sortir de Castelldans i van anar a Lleida on els esperava Toni Solanelles. Van anar fins a Raimat on van trobar 30 homes armats de pedrenyals, entre els quals n'hi havia set o vuit de cavall. Va conèixer el sogueret de Lleida, Balsell sastre, Miravall pagès, Preixana pagès i un nebot de l'escarceller de Lleida. Tots aquests de Lleida. Tomàs i Esteve (avui marit de la pubilla) Calcaterra, el pubill Miquel Solanelles, cosí de Toni, tost aquests de Raimat. I un home d'Almenar que va fer d'espia en aquest cas per saber si la gent era a la fira. També ja a Algerri va conèixer un tal Valdellol, ferrer que viu casat a Torrefarrera i un que li diuen “el Monjo”, criat del veguer de Lleida, i un cosí seu que és sabater, tots de la muntanya de Pallars. Balsell féu la captura de la pubilla, que havia passat a l'altra banda de riu, i la donà a Toni Solanelles, oncle de la pubilla. Van dir a Toni Solanelles que els pesava molt anar a agreujar la senyoria de Poblet. Ho confessa tot per descàrrec de la seva consciència.

Joan Sirle, ferrer de Castelldans (deia 3 de setembre). No aporta res de nou. No sabia què havia d'anar a fer a Algerri, però va confiar amb Toni Solanelles que tenia per home de bé. No va veure el batlle d'Algerri ni gent armada. Ni sabia que Algerri fos de Poblet.

Pere Soldevila, batlle de Menàrguens. Va anar a Algerri a prendre informació del cas i després a Lleida, on va parlar amb Nicolau Malgar. Aquest va fer venir un que es deia Monjo i tenia la cara cremada de pólvora. Monjo va dir que havia estat emparat però no hi havia anat.

Antoni Solanelles, pagès de Raimat, extret de la presó (dia 6). Els curadors i parents de la pubilla van entendre que Joan Marcús s'hi volia casar. I que els semblava malament que la tingués a casa, sobretot essent morta la tia, muller de Pere Marcús. Els curadors, ell i un oncle de la pubilla dit Esteve Miquel Solanelles, de Raimat, van creure que l'havien de treure d'Algerri i portar-la a Raimat. El seu oncle Miquel Solanelles i ell van prendre el càrrec de tenir gent per fer-ho. Ell va emparar tres homes de Castelldans, Balsell de Lleida i Reyina d'Almenar. El seu oncle va emparar els altres (Prexana, sogueret, Miravall, Esteve i Tomàs Calcaterra.). N'hi va haver quatre que van marxar a darrera hora. Tots portaven pedrenyal excepte quatre (Renyina, Joan Marc, Miravall i ell). Els tres darrers anaven a cavall. Segons ell, només una vella els va fer contradicció. No va sentir al batlle, ni repicar de campanes, ni la pubilla va caure del cavall. L'endemà van anar a Lleida i van donar raó al comanador Capons que ja tenien la pubilla. Els va posar pena que no la casessin sense llicència seva.

CALAIX 24.

DOC 1. 15 d'abril de 1611, català.

Respostes a divuit articles que presenta Poblet per demostrar la jurisdicció sobre les Besses contra les pretensions d'Escaladei.

Jaume Tarragó, pagès d'Albi, 60 anys. L'abat de Poblet prenia els homenatges a les Besses. Ha vist moltes vegades els mollons i les fites de separació entre els termes de les Besses i la Gisperta. Ha vist moltes vegades la pleta aiguavessant fins el terme de les Besses i no de la Gisperta. Creu que la pleta és al terme de les Besses. Recorda que fa anys era a Castelldans i el batlle Carbonell va perseguir uns lladres que eren a l'Hospitalet, terme de les Besses, i quan va arribar als mollons esmentats no va passar més enllà en veure que havia arribat a terme de les Besses. Els pares de la cartoixa (d'Escaladei) havien tingut raons amb Poblet sobre la jurisdicció de les Besses i la Gisperta. El batlle general no va agreujar els fadrins en capturar-los a la pleta, perquè era terme de les Besses. Els fadrins havien lligar un home i s'emportaven els fems de la pleta. No sap que Escaladei tingui jurisdicció a les Besses, si bé és cert que a vegades un senyor té la jurisdicció i un altre rep el delme.

Miquel Reig, pagès de l'Albi, 36 anys. Els mollons comencen en una serra on afronten tres termes: les Besses, l'Albagés i Castelldans. I discorren tota serra amunt dreta via fins la Torre de les Agulles, on el mollons donen vessants. Resta aproximadament igual.

Joan Bargalló, major, de l'Albi, 60 anys, Ídem.

Miquel Miró, pagès de l'Albi, 55 anys. Sap que si els de Poblet l'haguessin trobat a la serra l'haurien penyorat perquè és la seva jurisdicció.

CALAIX 30.

CARPETA DE SENTÈNCIES.

DOC 20. 9, juliol de 1626, català.

No és una sentència, sinó part d'un possible procés, amb dues declaracions.

Declaració de Pere Sorolla de Lizerassu, notari, 44 anys. Fa cosa d'uns deu mesos, ell, en companyia de moltes altres persones, anava a l'Albagés. Va trobar un home que es diu Corcó, de Castelldans, amb la vaqueria, que peixia a les herbes dels termes de l'Hospitalet, les Besses, Vallseca i l'Albagés. Com a oficial que és de Poblet, li va posar pena de 50 escuts que d'aquella hora en endavant no entrés a pasturar en dits termes amb la vaqueria. Altrament, seria empenyorat i executada la pena. Signa la declaració.

Joan Corcó, pagès de Castelldans, de 90 anys. Jura di la veritat davant fra Pere Vilamajor. Feia vuit o deu mesos que guardava la seva vaqueria al riu de Set, al sol de la Vallseca, quan el notari Pere Sorolla, en nom del batlle general de Poblet, li va posar pena de 50 lliures (sic) que no peixés les vaques i bous en dit terme. Ell pensava que ho podia fer, si bé en una altra ocasió fra Reure la va posar pena.

Feia pocs dies, a la baixada del coll d'Albarca, junt al tros que conrea T. Bessó, d'Ulldemolins, li van penyorar els bous. I té record que el lloc i vall on li feren la penyora sempre els ha vist tenir pr Poblet i delmar els de Poblet. I a dit moltes vegades a fra Pere Carbonell, que és a Castelldans, que els d'Escaladei no hi tenen res.

CALAIX 36.

DOC 21. S. XVIII (posterior 1736) català.

Relació de propietats.

Vallcansada i Valldefaig són unes valletes (valls petites) que Poblet té fitades. El bosser dóna llicència a qui vol per conrear-hi sense cap contradicció per part de ningú. Estan situades en el terme de Castelldans. Poblet mai hi ha tingut jurisdicció. No són termes a part, sinó heretats que comprà Poblet.

Baladrosa és un terme que comprèn tot el terme de la Cova. Les actes notarials expressen que les sobredites valls són dins el terme de Castelldans, però el senyor del lloc, l'any 1265, en va fer renúncia a favor de Poblet i les féu terme a part. Pel que fa a la jurisdicció, no hi ha més notícia de Baladrosa i la Cova que la presa de sagraments, homenatges i possessió per l'abat Quiles (1628-1632) -tot el referent a Baladrosa està ratllat amb una creu de sant Andreu-.

Baladrosa és un termenet del qual en l'”especulo” no se'n troba la menor notícia, a part que Pere Vidal, ardiaca de Ribagorça, vengué a Poblet una heretat que tenia al lloc de Baladrosa. “Y se discorre” que l'heretat en qüestió devia comprendre tot o la major part de dit terme que ara es diu Vallbaladrosa, que afronta amb el Cogul.

“Y desta y demés valls, com també de la Cova, que expresan ser del terme de Castelldàsens, lo sr. de dit poble ho separà, donant-ho per terme apart al Monestir en lo any 1265”.

De la Cova, no troben com la va començar a adquirir Poblet, però a l'”especulo” consta que l'any 1255 fou establerta pel monestir a Gombau. També que el bisbe d'Osca, que s'enterrà a Poblet, li deixà la meitat del terme de la Cova, l'any 1289. el previlegi del rei Jaume, de 1272, ja confirma a Poblet el mas de Montbellet i la cova amb els molins. “Assegurant que les dates de establiments y compres de la Cova estan totes equivocades y per ço no se necesita de altre que regirese ab lo llibre de sagramens y homenatjes que rebé lo sr. abat Quiles per lo del terme de la Cova y demés, pues allí se troban ben deslindades las comfrontacions y los suposan térmens dels monastir”.

“Y axí mateix està targiversat dins quin terme són així les valls com la Cova, pues en les afrontacions los suposen uns de Castelldàsens y altres de Juncosa”.

De Montbellet a l'”especulo” consta que Poblet “entrà a possehir-lo” l'any 1254 pels crèdits que tenia en la casa de Claramunt. Tant el terme de la Cova com Montbellet estan fitats i tots els posseeix Poblet per termes propis, sense cap contradicció.

S'adverteix que tots els termes i valls de les Garrigues, Poblet les tenia establertes el 1259 “y després so (s'ho) tornà a incorporar y des de entonses ho ha possehït per térmens propis”.

L'any 1315, Guillem de na Montaguda, amb decret del rei Jaume, vengué a Poblet els castells i llocs de l'Albagés i Vall de Reig amb la senyoria, jurisdicció, aigües.....per franc alou.

Vallseca era una heretat que Guillem de Mont-roig vengué a Poblet. Era del terme de Castelldans i Poblet la té fitada. El bosser deixa terres a terratge sense contradicció de ningú. “Y en dita vall per temps hi agué uns tres o quatre cases”.

DOC 22. s. XVIII, castellà.

Segon full: a les nones de juny de l'any 10 del regnat de Lluís, conveniència entre el comte de Barcelona i Guillem Dalmau de Cervera sobre Castelldans; avinença entre el rei Alfons i Guillem de Cervera l'any 1178 sobre el mateix lloc; donació feta a Guillem de Cervera del terme de Castelldans, Sense data; restitució feta pel rei Jaume a Ramon de Cervera de Castelldans i els seus termes, any 1257; donació del rei Pere a Guillem de Cervera de Castelldans, abril 1266.

CALAIX 40.

DOC 2. s XIX (posterior 1805), castellà.

(només on surt Castelldans)

Valldefaig: el 1286, Pere de Llopis vengué a Galceran de Montpaó el lloc de Valldefaig, junt amb el castell i lloc de la Sisquella, “confundiendo los límites del uno con los del otro”. El 1292, Poblet va comprar-los tots dos. El 1311, Bramon de Montpaó va renunciar en favor del monestir qualsevol dret que pogués tenir-hi.

El 1735, es va concordar entre el capítol eclesiàstic de Lleida i Poblet “un amistoso arreglo” sobre la manera de percebre i repartir-se els delmes dels pobles de les Garrigues. No es van esmentar els despoblats de Valldefaig i l'Hospitalet. Això va causar noves disputes, que acabaren amb una nova concòrdia el 1805, on va quedar estipulat que els delmes dels dos temes seguissin la mateixa sort que els dels altres pobles de les Garrigues.

Baladró o Baladrosa: el 1219, Bernat de Montpaó, muller i fills vengueren a Pere Vidal, canonge de Lleida, l'honor que tenien al terme de Castelldans, això és, a Baladrosa.

El 1231, Raimunda, víuda de Bernat de Montpalau, donà en emfiteusi a Joan Guitart una peça de terra en el “parage” dit la Baladrosa, afrontant amb la serra i terme de Vall de Reig i el de Cantacogul, a cens anual de 2 sous.

El 1235, la mateixa i el seu fill Bernat donaren en emfiteusi a Guillem i Arnau Guitart una peça de terra , en el terme de Castelldans i lloc esmentat, amb el mateix cens i les mateixes afrontacions.

El 1209, venda de Bernat de Montpalau i Guiu, el seu fill, a Domènec Traper i Pere Vidal d'una parellada d'alou en el territori de Lleida, terme de Castelldans, en l'indret dit Vallcansada,pel preu de 100 sous jaquesos. D'una part afrontava amb el Soleràs. A Bernayt li quedava sana i estàlvia la senyoria.

• Jurisdicció.

  El 1385, en un poder que va atorgar Pere de Gener es pressuposa que Jaume Roger de Pallars li havia venut el castell de Castelldans i que entre ells havien convingut que després Gener signaria a favor de Roger revenda de les jurisdiccions criminals del mas de la Cova i altres pobles. Havent-se ratificat, Pere de Gener atorgà poder a Domènec Andreu perquè donés a Roger possessió de les jurisdiccions.

• Herbes.

  La Sisquella: en 1286 Pere Llopis vengué la Sisquella a Galceran de Montpaó amb els plans, muntanyes, prats, pastures, emprius i altres. 3L 1292, la va comprar Poblet. El 1450, hi hagué disputes entre els de Castelldans i al Sisquella, de manera que el procurador de Poblet revocà el precari o llicència que havia concedit als de Castelldans per emprivar al terme de la Sisquella. El 1629, ídem supra.

  
  

ARMARI III

CALAIX 10.

CARPETA 1. ESCALADEI CONTRA CREDITORS DE PERE GENER (CASTELLDANS).

DOC ? 1412-1416, llatí.

Sentència de Bertran de Vilafranca, donzell, veguer de Lleida, sobre la satisfacció dels deutes de Pere Gener amb el preu de la venda de Castelldans segons els drets de cada creditor. La preconització és feta a instància del prior de la cartoixa d'Escaladei.

CARPETA 10. EMPRIUS A LES GARRIGUES.

DOC 2. (2-març de 1512) llatí-català. Notari: Pere Carbonell de Vimbodí.

Concòrdia entre Poblet i Escaladei sobre el dret de carnalatge a les Besses i Vallseca, Joan Ros, prior d' Escaladei i els homes de Castelldans, i l'abat de Poblet, Domènec Porta, senyor de les Besses i l'Albagés.

DOC 3. primer part segle XVII. Català.

Fitacions del terme de Castelldans, amb l'advertiment que no arriba a la creu del Coll de l'Aranyó, sinó a un molló que hi ha 100 passes serra amunt. També es deixa clar que el lloc on feren resistència al batlle de les Besses és dins el terme de l'Hospitalet, en un indret conegut com les planes més baixes.

DOC 4. 1630 (circa) llatí.

“Còpia de la instrucció per a Roma”, amb cal·ligrafia de fra Joan Vallespinosa. És una relació de les causes entre Poblet i Escaladei: sobre el domini de les terres que són al termes de les Besses i l'Hospitalet (de Poblet) i les dels termes de la Gisperta i Castelldans (Escaladei); sobre altres parts de terra als termes del Cogul i dels Omellons; sobre el dret de pastura que els cartoixans pretenien als termes del Soleràs, Juncosa, la Fumada, Sisquella, Vallclara, l'Albagés, el Vilosell i la Pobla de Cérvoles.

DOC 5. 24 de maig de 1630, català.

Fitació de les deveses i emprius de l'Albagés i les Besses, possessió de Poblet, i Castelldans, d'Escaladei.

DOC 8. 1730, català.

“Nota dels títols i dret que el monastir de las erbas y pasturas dels pobles de las Garrigas”. Poblet acredita els documents per mitjà dels quals posseeix les herbes de Juncosa, els Torms, el Soleràs, l'Albagés, les Besses, Vallseca, el Cogul, la Coca, Montbellet.

Juncosa (i els Torms i el Soleràs); venda de Ramon de Miravet a Poblet per 1200 morabatins d'or el 1292.

L'Albagés (i terme despoblar de Vall de Reig): venda per Guillem de na Montaguda a Poblet per 38.300 sous jaquesos, el 1315. Abans de la compra, el 1307, hi havia hagut sentència arbitral entre Saura, viuda de Guillem de na Montaguda, en nom dels homes de l'Albagés, i Guillem de Cervera, en nom seu i dels de Castelldans. La sentència assenyala que els de Castelldans podien exercir l'empriu de pasturar, apletar i abeurar els animals propis per tots els llocs i terme de l'Albagés. També els podien abeurar al riu de Set, excepció de deveses, vinyes, conreus i els “entuxans” del voltant de l'Albagés i les deveses, excepció de la de més enllà del riu Set cap a Valldereig, vers les parts de la Sisquella i del Cogul. I excepció especial de les deveses eren de la part del riu de Set cap a Castelldans. Els de l'Albagés tenien dret recíproc. Una sentència de 1355 va determinar que els de Castelldans no tenien empriu en les deveses assenyalades en la sentència de 1307, que el majoral podia posar bans i penyorar les bèsties dels contraventors.

Les Besses i Vallseca (termes despoblats): venda de Guillem de Mont-roig a Poblet el 1305. El 1312 Guillem de Cervera, senyor de Castelldans, reconeix que no té cap dret en l'herbatge de les Besses. El 1312 l'abat, amb consentiment dels ancians del monestir, estableix Ramon de Llossera i altres al mas de Llorenç, situat al terme de les Besses. Poblet es reserva l'herbatge. El 1386 hi ha sentència arbitral entre Beatriu de Cardona i Poblet per raó del dret de carnalatge i degolla que l'abat deia tenir a les Besses i l'Albagés. Fou sentenciat que la universitat o singulars de Castelldans no tenien dret d'empriu a la devesa o lloc de les Besses, ni fer pasturar. Si els de les Besses trobaven bestiar de Castelldans no en podien fer degolla si no tan sols cobrar-ne el ban. Poblet tenia el dret de vendre l'herbatge de les Besses i l'Albagés. Si algun veí de Castelldans no feia residència seguida al lloc, no tenia dret d'empriu o de pastura al terme de les Besses. El 1512 hi hagué concòrdia entre Escaladei i Poblet i els llocs de Castelldans, les Besses i l'Albagés. Poblet i els seus vassalls pretenien el poder carnejar bestiar estrany trobat a les Besses i a l'Albagés. Per evitar la continuació del plet que se seguia a la Reial Audiència, el senyor i els vassalls de Castelldans podien fer empriu amb els seus bestiars en les herbes i aigües de les Besses, i fer llenya excepte en deveses i conreus. No hi podia haver degolla, sinó només ban de 5 sous de dia i doble de nit per cada ramat de bestiar. Cap veí de Castelldans que no fes contínua estada al poble tenia dret d'empriu a les Besses. Ni Poblet ni els seus vassalls no podien vendre, arrendar, donar ni alienar les herbes del terme de les Besses. L'abat i els seus tenien el dret de carnejar qualsevol bestiar trobat dins el terme de les Besses. El senyor del lloc i terme de l'Albagés tenia el dret de carnejar els bestiars estrangers trobats al terme. El senyor i vassalls de l'Albagés podien apletar i abeurar els animals a la part del terme de Castelldans on solien fer-ho i recíprocament. Si el senyor i els vassalls de l'Albagés podien provar que tenien possibilitats de fer llenya al terme de Castelldans no se'ls ho podia impedir. En les confessions generals del capbreus, es diu que els termes despoblats són poblats, que quan es venen les herbes del terme el senyor en pren la tercera part, i que el senyor té dret de donar carta de població si el terme es repobla. Això vol dir que Poblet pot arrendar les herbes, i suposa que les herbes del terme de les Besses pertanyen acumulativament al senyor i vassalls d'aquell lloc.

DOC 10. mitjan segle XVIII, català.

Breu manifestació del dret que té Poblet sobre les pastures, les herbes i els emprius, i en defensa de les pretensions d'Escaladei com a senyor de Castelldans, i els veïns del poble, de pasturar als termes de les Besses, Vallseca i l'Albagés.

DOC 11. mitjan segle XVIII, català.

Manifest del dret que té Poblet de péixer els bestiars en el terme i termes de Castelldans. Recull les concòrdies entre Poblet i Escaladei sobre el dret de pastura del primer a Castelldans i del segon a les Besses. Poblet insta el reconeixement recíproc dels drets.

DOC 12. mitjan segle XVIII, català.

Resposta de fra Sabater a la donada per fra Anselm Rúbies a fra Miquel Cuyàs, sobre els “reparos” del secretari de Poblet relatius al fet que a la Coma de Melons, terme de Castelldans, no hi ha devesa.

DOC 13. mitjan segle XVIII, català.

Resposta d'Escaladei a les pretensions de Poblet i els vassalls de l'Albagés de fer pasturar el bestiar al terme de Castelldans. Arrenca de la sentència arbitral de 1307.

DOC 14. mitjan segle XVIII, català.

Els arrendataris de Poblet han sol·licitat que es posi remei al desordre dels veïns de l'Albagés “en pasturar lo territori que no podian”.A més, feien “alarde de este dret”. Consten les afrontacions del terme de Castelldans l'any 1319 i la sentència de 1630.

DOC 16. 1774, castellà.

Resposta a Escaladei i una pretensió d'aquest, amb fonaments i raons, contra Poblet i els vassalls de l'Albagés. Els de Castelldans volen limitar als de l'Albagés el dret de péixer els bestiars a la devesa anomenada Coma de Melons.

CALAIX 18.

CARPETA 1.

DOC. 14. 1629, llatí.

Concòrdia entre Poblet i Escaladei sobre el terme de Melons i partida dels Bartolomicos.

El síndic d'Escaladei pretenia que Escaladei era senyor d'una partida de terra dita dels Bartolomicos, en la qual hi havia pleta per encabir el bestiar d'Escaladei, exercir-hi la jurisdicció civil i criminal, rebre delmes. Era en el lloc i terme de Castelldàsens i el terme de la Gisperta.

Poblet com a senyor de les Besses, també al terme de Castelldàsens i de la Gisperta, pretenia el mateix.

Escaladei havia estat condemnat a silenci perpetu. El 18 de juny de 1629, el relator va pronunciar sentència definitiva, després de referir tots els documents i testimonis presentats per les parts. Era favorable a Escaladei i condemnava Poblet a no molestar els bestiar que pasturés -s'havien fet penyores-, no exercir la jurisdicció i no cobrar delmes.

A finals de 1629, Poblet nomena procurador per continuar el plet al seu abat, Domènec Quílez. I Escaladei nomena Francesc Palau, monjo. El plet deriva cap a la possessió del terme de Melons, contigu al terme de Cogul i a la vall de Comallobera. Poblet pretenia que Escaladei li pagués 1.000 ducats d'or en compensació de la injúria rebuda per Escaladei quan aqueix va plantar forques a la vall. El 1630 fou feta concòrdia i el procés va quedar aturat.

CALAIX 25.

CARPETA 2.

DOC. 9. 2 de març de 1235, llatí.

Ramon Berenguer d'Àger confirma a Arnau Punyet totes les donacions i franqueses que l'avi del primer, Guillem de Cervera, va fer en favor del segon a Castelldans.

DOC. 12. 9 d'octubre de 1247, llatí.

Concòrdia entre Ramon Berenguer d'Àger i Ramon de Cervera sobre el feu de la ciutat de Lleida, Castelldans i Juneda.

CARPETA 3.

DOC. 6. 25 d'agost de 1295, llatí.

Pere Arnau de Cervera, cavaller, ven a Bertran de Solanelles, de la ciutat de Lleida, la castlania del Cogul, al terme de Castelldans, per 400 sous jaquesos.

CARPETA 5.

DOC. 4. 27 de febrer de 1385, llatí-català.

Carta de venda de Jaume Roger, comte de Pallars, senyor d'Arbeca, en favor de Pere Giner, ciutadà de Lleida, del castell i lloc de Castelldans. Amb tots els dretes i pertinences i la jurisdicció criminal que com a senyor de dit lloc té a les Besses, l'Hospitalet del riu Set, Vimferrer, Jovals, torres de Pinell, Concabella, de la Sala, i torres de Borràs i de Sant Jaume -totes al terme de Castelldans-. També ven la jurisdicció criminal del Cogul i mas de les Coves. I la jurisdicció criminal i senyorial als masos de Triquell, de Cerdà, de Jornet, de Pere Arnau i de Sentís i en les torres de Sentmenat i de Santafè. Els masos i torres també són del terme de Castelldans. També ven la jurisdicció i senyoria al mas de Berragi. Preu: 80.000 sous jaquesos, a raó de 18 diners per sou. Equivalen a 120.000 sous barcelonesos.

DOC. 5. 27 de febrer de 1385, llatí-català.

Còpia literal del document anterior. Comte de Pallars a Poblet. Venda de Les Besses i altres.

DOC 6. 26 de juliol de 1385, llatí-català.

Jaume Roger, compte de Pallars, senyor d'Arbeca, ven a Poblet la jurisdicció criminal i el delme de blat, verema i safrà, i altres fruits de les Besses, l'Hospitalet de Riu de Set, Cogul. Consta que el noble havia venut el castell de Castelldans a Pere Janer, ciutadà de Lleida, però havia retingut els drets sobre els llocs susdits. Poblet presenta tota una sèrie de peticions al comte, ja que, de fet, ja era senyor dels llocs.

CALAIX 33.

DOC. 31 25, juliol de 1689, català.

Anton Aloy, notari públic de Tarragona, regint les escriptures de Joan Fèlix, notari de la mateixa ciutat, estén lletra certificatòria el 6 de desembre de 1788.

Dóna fe que en el capbreu original dels censos i rèdits que Poblet rebia en les viles, llocs i termes de les baronies d'Urgell, es troba un acte de relació de visura de la devesa del terme de l'Albagés, en la qual no hi poden entrar a herbejar els de Castelldans ni altres. La visura fou feta per sis pagesos de Castelldans, senyoria de la Cartoixa, i tres prohoms de l'Albagés. Hi ha la fitació completa de la devesa.

DOC. 44. 23-25 de maig de 1630, català.

S'han personat al terme de les Besses en el lloc dit Vallseca o terme de l'Hospitalet, davant la Roca Foradada, fra Joan Vallespinosa, síndic de Poblet, i fra Pere Carbonell, religiós d'Escaladei, majoral de Castelldans, assistint també Pere Roé i Joan Costa, jurats de les Besses, i Antoni Simó i Jaume Argilés, prohoms del dit lloc, per la part de Poblet, i el batlle Joan Peiró i Nicolau Flix i Salvador Castellnou per la de Castelldans, “ a fi i effecta de renovar y regonèixer la devesa o vedat que en dit terme (de Castelldans) tenen los de les Besses”, segons sentència arbitral de l'any 1378. La devesa comença a la Roca Foradada. Testimonis: Jaume Fuster, de la Morera, Martí Carbonell, de Castelldans, Domènec Corrals, escrivà de Lleida, i Antoni Fuster, notari de Vimbodí.

Devesa de l'Albagés. Personats fra Jeroni Pasqual, president major de Poblet, Joan Pinyol, batlle de l'Albagés, Tomàs Quadrat, jurat primer, Miquel Sans i Pere Huguet, prohoms, i també fra Pere Carbonell, religiós d'Escaladei, Joan Peiró, Batlle de Castelldans, davant de dos testimonis (Martí Carbonell i Pere Vallés, pagesos de Castelldans), per “regonèixer, visurar y renovar en quant sie menester les fites, mollons i altres ssenials del vedat eo devesa del dit terme del Albagés” per tal que els sàpiguen els veïns d'un lloc i d'altre “per rahó dels emprius tenen uns ab altres en los termes del Albagés y Castelldàsens”. Comencen des de la Roca de l'Aranyó, sobre la peixera del riu Set.

12 folis, formen part del mateix document i estan cosits als anterios.

“Per a posar ab obra y effecte lo pactat i concordat per les sobredites y anomenades parts” i que no hi hagi plets possibles, fra Francesc Palau, síndic, procurador i ecònom d'Escaladei, i fra Joan Vallespinosa, ídem de Poblet, presents Marc Antoni Biosca, lloctinent de batlle d'Aspa pel batlle de Lleida, senyor del lloc, Joan Vilaplana (a) Julià, Joan Vilaplana, menor de dies (a) Arnau i Jaume Massot, jurats, més Joan Massot, Miquel Biosca i Bartomeu Guiu, prohom, tots d'Aspa; Joan Flix, menor, batlle, Andreu Prenafeta i Joan Ballester, del Cogul, juntament amb els prohoms Nicolau Bellver, Pere Flix i Pere Pocallet, del mateix lloc, han fet cap al solar de coma Llobera, prop la peixera d'Aspa, “en lo lloch ha hont se divideix en tres termens, çó és lo de Aspa, Melons i Cogul”. Allí hi havia una creu còncava i gravada per a divisió dels termes. Om que només tenia un pam de creuer, l'han allargat, i en la part que toca a Melons ha estat esculpida una escala amb unes creus, armes d'Escaladei, a la part de Cogul una P. i una O., armes de Poblet, i cap a tramuntana, una aspa. I comença la fitació, amb passes comptades i col·locació de creus allà on calgui.

Amb el mateix objectiu, els síndics d'Escaladei i Poblet, junt amb Joan Peiró, batlle, Joan Carbonell, jurat tercer, i Joan Vallés, prohom, de Castelldans, s'han personat en el coll de les Fasses, on s'ajunten els quatre camins. Un va de Lleida a l'Albagés i l'altre de Castelldans a la Granadella i molí del Cogul. Allí hi ha posada una fita amb dues contrafites. La fita té una llargada de dinou pams i a les contrafites hi ha les armes de Poblet i Escaladei. És a la divisòria dels termes de Melons, Castelldans, l'Albagés i la Cova. Els dos primers són d'Escaladei i els altres dos de Poblet. Comença la fitació que va dels folis 6 a 11.

Pels mateixos motius, els síndics de Poblet i Escaladei s'han personat al coll de l'Aranyó, on, per tal de dividir els termes de l'Albagés i Castelldans, ha estat trobada una creu ja feta a la punta d'una roca i una altra que s'ha fet de nou en una altra roca a quatre passes de distància de la primera, La marca de terme ha començat al foli 12 i acaba al 16.

CALAIX 34.

DOC. 14. 2, novembre de 1624, català.

Sentència arbitral de 1368. D'una part, el senyor i la universitat de Castelldans; d'altra, el senyor i les universitats de les Besses i l'Albagés. Els de Castelldans i el seu senyor tenen empriu de pasturar, apletar, herbejar i abeurar els seus animals grossos i menuts al terme de les Besses, excepte els vedats “antuxans y coltivas” que cadascú farà i excepte la devesa. Segueixen els límits de la devesa del terme de les Besses i que en part també és a l'Hospitalet, “que ara està tot mesclat si bé fonch de nou renovada en lo any 1630”. Aquesta devesa fou renovada, el 25 de maig de 1630, en presència del majoral, del batlle i dels jurats de Castelldans, i amb assistència del síndic de Poblet, i del batlle i jurats de les Besses. Consta en l'acte de concòrdia entre Poblet i Escaladei. Acordaren que si troben bestiar menut de Castelldans a la devesa, no hi ha d'haver degolla, senó ban de 5 sous de dia i doble de nit. A més, els que tenen empriu han de ser homes i vassalls i fer contínua habitació a Castelldans.

Sentència de 1426. “Després de llargas qüestions”, Poblet i Escaladei vingueren a concert. Acordaren que en el vedat i devesa del terme de l'Hospitalet no hi hagués degolla, ni el batlle de les Besses en pogués fer, sinó només aplicar el ban als bestiars menuts de 5 sous de dia i 10 sous de nit cada vegada. Els bestiars grossos, 1 sou de dia i 2 sous de nit per cap. En cada ramada només hi pot haver dos cans i esquellats amb bones esquelles, i si n'hi ha més, hauran de pagar 2 sous de dia i 4 sous de nit per ca. En els guarets, rostolls, reguarets i plantades caldrà guardar les ordinacions fetes pels de les Besses. Els de les Besses tenen empriu amb els seus bestiars grossos i menuts en el terme de Castelldans fins al Coll de l'Aranyó. Els de les Besses poden fer cadascun tres fanecades de “coltiva” en llur alou, i aquestes “coltives” han de ser ben guardades pels de Castelldans, en pena de ban ordenat pels de les Besses. Els bestiars de les Besses no poden entrar en el terme, que per ells es devesa, de Castelldans. Però si hi entren no hi haurà degolla, sinó ban de 5 sous de dia i doble de nit per cada vegada i per cada bestiar. I de bèsties grosses, 1 sou de dia i 2 sous de nit per cap.

Sentència de 1512. S'hi arribà després de plets i qüestions entre Poblet i Escaladei i després d'introduir plet a la Reial Audiència. Els de Castelldans i el seu senyor poden emprivar amb els seus bestiars les herbes i aigües del terme de les Besses, excepte les deveses i les “coltives” que s'hi fan cada any. Si troben bestiar menut de Castelldans a la devesa, no hi ha d'haver degolla, sinó ban de 5 sous de dia i doble de nit per cada ramat i cada vegada que hi siguin trobats. I si fan algun altre mal o tala en llocs prohibits, rebran de multa els bans i les penes posades pels de les Besses als seus propis bestiars. A més, els que tenen empriu han de ser homes i vassalls i fer contínua habitació a Castelldans. Ni l'abat de Poblet, ni els seus oficials, ni els seus vassalls, poden vendre, arrendar, donar o alienar ler herbes del terme de les Besses, entenent-se en aquella partida de teme on tenen empriu el senyor i vassalls de Castelldans. L'abat de Poblet i els seus oficials tenen el dret de “carnejar” qualsevol bestiar estranger trobat al terme de les Besses. I si no ho fan, els de Castelldans ho poden reclamar, sempre que sigui als llocs del terme on tenen empriu. Si el batlle o jurats de les Besses no ho fan, els de Castelldans o els seus oficials poden “carnejar” una sola vegada per aquella requesta. El “carnejar” s'ha de fer segons la forma i mode del “carnejament” dels emprius de Siurana. És així, segons copien d'una altra sentència: de cada 100 bèsties menudes se'n pren una, encara que sigui la millor, com no sigui marrà o esqueller. I de 200 se'n prenen dos del mateix mode. I així en nombre creixent, de cada 100, una. Les bèsties grosses paguen 16 diners per cada bèstia i per cada vegada que siguin trobades a l'empriu.

En un memorial de 1495, es llegeix que els de Cervià, per poder entrar al terme de les Besses, pagaven un vintè a Poblet. Així podien pasturar i abeurar. Si no pagaven el vintè podien ser “carnejats” bravament. Els de Cervià pretenien poder emprivar a les Vallsseques, perquè al·legaven possessió de molts anys, però foren condemnats (reberen sentència al contrari). “ Y així no y ha sinó que si entran en dit terme carnejarlos”.

DOC. 16. 25 de novembre de 1624, català.

És una còpia, en lletra del segle XVIII, de la confessió general de l'Albagés i un resum per saber què podien fer en el terme, qui hi té empriu, on en tenen, on són les deveses i la seva extensió.

Hi ha un mapa sobre la Coma de Melons del terme de Castelldans que ocupa les pàgines centrals.

Després de copiar la confessió general de 25 de novembre de 1624, amb algun petit retall, “comensan las sentencias sobre los emprius i devesas y altres cosas dignas de ser notadas per instrucció dels que habitan en lo castell del Albagés”.

Sentència arbitral de 10 de març de 1355. Fou feta per ordre del Reial Consell, assistint-hi l'infant Pere, fill del rei Jaume, i comte de Ribagorça i de Prades. En la part on el terme de l'Albagés afronta amb el terme del Cogul, i a Vall de Reig i a la Sisquella, hi ha deveses i vedats en els quals ningú no pot entrar amb els seus bestiars grossos i menuts. Ratllat: hi ha pena de 5 sous de dia i doble de nit per al bestiar petit (moltons, ovelles, cabres, cabrons) i 18 diners per cap de dia i doble de nit per al gros (eugues, mules, bous, vaques, someres). I continua: no es pot fer degolla a no ser que es tracti de bestiars estrangers, és a dir, de gent que no sigui de l'empriu de Siurana i de Castelldans. Una nota al marge informa que el majoral de les Garrigues pot posar bans a la seva voluntat contra el forasters que entrin en les deveses de l'Albagés, tant les que són al sud com al nord de riu de Set.

Sentència de 1307. Al terme de l'Albagés es troba un altre vedat o devesa a la part de riu de Set, o sigui, cap al nord. Els de Castelldans pretenien que podien emprivar en tot el terme de l'Albagés. O sigui, péixer i pasturar tots els seus animals tant grossos com petits, abeurar i apletar. I els de l'Albagés ho negaven. La sentència va recollir que els homes poblats i amb contínua habitació a Castelldans hi tenien dret, excepció dels vedats i les deveses que són a la part de riu de Set cap al castell de l'Albagés. El 1307 foren fitades i amollonades. En els “entuxans” i “coltives” que facin els de l'Albagés, tampoc hi tenen empriu els de Castelldans. Ratllat: en pena de 5 sous de dia i doble de nit per al bestiar petit; i 18 diners per cada dia i doble de nit per la bestiar gros.

Hom descriu els límits de la devesa i vedat que els de l'Albagés tenen en el seu terme en la part vers Castelldans. Fou fitada de nou el 27 de maig de 1630.

De la mateixa manera que els de Castelldans, senyor i els habitants de l'Albagés tenen empriu en el terme de Castelldans, excepte en les deveses i vedats tornades a fitar el 1630.Se'n fa la descripció minuciosa. En aquella partida els de l'Albagés poden emprivar els bestiars i no hi pot haver degolla fora d'ella sinó el ban de 5 sous, i en cas de ban o tala han de pagar segons les ordinacions de Castelldans.

Sentència de 1512. S'hi arribà després de plets i qüestions entren Poblet i Escaladei i després d'introduir plet a la Reial Audiència. L'abat de Poblet i els seus vassalls de l'Albagés tenen el dret de “carnejar” qualsevol bestiar estranger trobat al terme de l'Albagés, siguin en devesa o fora. Aquest dret no el té el senyor de Castelldans. El senyor i els vassalls de l'Albagés tenen empriu al terme de Castelldans, en la part on tenen costum i pràctica.

Nota al marge. “esta concòrdia fou entre los dos monastirs, y sense concurrència dels pobles de l'Albagés y Castelldàsens, per lo tant no estan obligats a sa observança”.

Els de l'Albagés podran fer llenyes al terme de Castelldans si proven que ho han fet abans. I els de Castelldans poden emprivar, herbejar, abeurar i apletar els seus animals i fer llenya (però no tallar pins, roures i alzines) al terme de l'Albagés, excepte a les deveses. Cap part pot fer degolla.

Sentència de l'abat Coello de 1483. Al terme de l'Albagés tenen empriu i poden herbejar, pasturar, abeurar i allenyar els del Soleràs i els de Cogul. I viceversa, excepte en les deveses. Ratllat: cap de les parts pot fer degolla.

Tornem a la sentència de 1512. En el dany i tala que es farà en les plantades, guarets, reguarets o en altres parts han d'estar a satisfacció i esmena del dany o tala segons les ordinacions de l'Albagés si el dany o tala és en aquest terme. Si els de l'Albagés fan dany o tala en altre terme, han d'estar segons l'ordinació del lloc. Si les ordinacions excedeixen, el bosser o síndic de Poblet n'ha de ser reconeixedor. Si és per l'altra banda, ho ha de saber el prior d'Escaladei. Només el bosser de Poblet i el prior de la Cartoixa han d'entendre en aquestes matèries. En tot i sobretot s'han de guardar les constitucions de l'Albagés de l'any 1424.

El “carnejar” s'ha de fer segons la forma i mode del “carnejament” dels emprius de Siurana. És així, segons copien d'una altra sentència: de cada 100 bèsties menudes se'n pren una, encara que sigui la millor, com no sigui marrà o esqueller. I de 200 se'n prenen dos del mateix mode. I així en nombre creixent, de cada 100, una. Les bèsties grosses paguen 16 diners per cada bèstia i per cada vegada que siguin trobades a l'empriu.

A més de les deveses cap a la banda de riu de Set cap al nord, els de l'Albagés han de saber que allà on s'aixeca el castell i el lloc està tot envoltat de deveses i vedats. I allí no hi poden entrar ni posar bestiars ni els que són de l'empriu de Siurana ni altres circumveïns. Amb l'única diferència que per als de l'empriu no hi ha degolla (però sí ban) i per als bestiars estranys, sí.