Publicat a la revista Gimbernat

Revista catalana d'història de la medicina i de la ciència.

Any 1998 Vol. 30

Vivències mèdiques lleidatanes

Josep Solé Sagarra

Va venir la Guerra Civil al juliol de 1936, quan vaig acabar la carrera de medicina. Vaig ser mobilitzat a rereguarda, per ser de Serveis Auxiliars, i vaig anar a parar de metge de Castelldans, Garrigues, on vaig exercir tot l'any 1937.

A Castelldans vaig ocupar la plaça de metge titular de la població. Vacant per força major, perquè el metge (Dr. Messegué) que la regentava va haver d'escapolir-se al ser denunciat com a “feixiste” per uns esvalotats d'allí. Va fer cap a Sant Boi (aleshores Vila-Boi, per allò de la supressió radical dels sants) com a metge general; però, amb tanta traça que al cap de pocs mesos es va presentar a Castelldans amb un cotxe i una bona pistola. Tothom que treballava s'havia d'afiliar a la CNT (anarquistes) o a la UGT (socialistes i comunistes). Xiquets, quin cop d'afecte ! Aquells desaprensius que l'havien denunciat com a no addicte al règim republicà fugiren del poble cames ajudeu-me. No passà res, però. Se'n tornà a Sant Boi fins la fi de la guerra. Quan vaig anar a Castelldans, jo feia poc que havia acabat la carrera i acabava de fer 23 anys. Però el meu aspecte era tan jovenívol que no semblava tenir aquesta edat. Això va fer córrer la brama entre la gent que no havia acabat la carrera (prou que havia ensenyat el títol de metge a l'Ajuntament); motiu perquè em deixés créixer un gros bigoti (era pelut des dels tretze anys) quasi com el Kàiser. Com a metge novell que era i llavor tot s'havia de fer localment (parts, fractures, etc.), en vaig passar de verdes i de madures. Em salvava en part el fet d'haver socialitzat la medicina (jo tenia un sou mensual i prou) l'Ajuntament d'allí. Però hi havia el precedent que el metge anterior, home gran i experimentat, ho resolia quasi tot al poble mateix. Vaig aconseguir enviar els fracturats d'ossos i possibles malalts quirúrgics a Lleida, a la feia poc fundada Clínica Montserrat (casa de l'esposa del President Francesc Macià), però els parts, per exemple, els havia d'atendre jo al poble. Tenia fòrceps, però no els havia usat mai, ni ganes que en tenia. En aqueixes, se'm va presentar un part distòcic en una raquítica esquifida de més de trenta anys, aleshores edat considerada perillosa per a tota primípara. Vinga contraccions uterines infructuoses, amb crits desfermats de la partera, tal com “podrit encara no surts”! Passaven les hores i jo no les tenia totes. No gosava fer una carnisseria amb els fòrceps i havia de suportar els familiars dient-me que el metge anterior ja ho hauria tingut llest amb “els ferros”. Al cap de trenta hores de patir la partera, els familiars i jo, vaig poder convèncer la família i Ajuntament de cridar un ginecòleg de Lleida, el bon amic Balagueró, llavors secretari del Col·legi de Metges lleidatà. Però mentre venia amb un taxi (en realitat un cotxe requisat a un “feixiste”), la partera donà a llum, estupendament, un gros i sa marrec. Férem una copeta amb el Balagueró i se'n tornà a Lleida.