KONSTANTINOS P. KAVAFIS (1863-1933)

 

DESIGS

Com cossos bells d'uns morts que no envelliren
i els han tancat, amb llàgrimes, en mausoleus magnificents,
voltat, el cap, de roses, i amb llessamins als peus
tals semblen els desigs que es consumiren
sense que fossin satisfets; sense obtenir, cap d'ells,
una nit del plaer, o un sol dels seus matins lluents.

 

IMPLORACIÓ

Un mariner cap al seu fons el mar ha pres.
La seva mare, en tant, que no en sap res,

se'n va a encendre a la Verge un ciri llarg i ensems
prega que aviat torni i que faci bon temps

parant l'orella al buf del vent tothora.
Mentre que ella, però, així resa i implora,

la imatge se l'escolta, greu i trist el posat:
ja sap que no vindrà, el fill tan esperat.

 

UN VELL

 

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d'ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s'ha fet vell, prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l'ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià -l'orat-,
que li deia: “Demà. Tens molt de temps, encara”.

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escam del seu tan foll saber.

...Però, de tant de rumiar, tant recordar,
el vell s'ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

 

LES ÀNIMES DELS VELLS

Dins el seu cos vetust i atrotinat
s'estan les ànimes dels vells.
Que dissortades, pobres, quins fardells
de nosa els són les tristes vides que traginen.
Com temen que no els falti la vida, i com l'estimen,
les desesmades i contradictòries
ànimes que s'estan -serioso-irrisòries-
dintre del seu pellam vetust i devastat.

 

MONOTONIA

Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix, que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, l'altre se'n va.

S'acaba el mes i porta un altre mes.
L'avenir, qualsevol se'l pot imaginar:
serà l'ahir avorrit, i no res més.
Ja l'endemà, a la fi, no sembla un endemà.

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Per què esperem. Aglomerats aquí a la plaça?

És que els bàrbars diu que arriben avui.

¿De quan ençà, al Senat, aquesta inacció?
¿Com és que els senadors seuen i no fan lleis?

És perquè els bàrbars arriben avui.
¿Ja quines lleis faran els senadors?
Els bàrbars, quan vindran, les dictaran.

¿Per què l'emperador tan d'hora s'ha llevat
i seu de la ciutat en el portal major,
dalt del seu tron, majestuós, amb la corona?

Perquè els bàrbars arribaran avui.
L'emperador s'està esperant per rebre'n
el general. Ha preparat i tot,
per ofrenar-l'hi, un pergamí. L'hi ha escrit
un enfilall de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades;
per què duen polseres amb tantes ametistes
i anells amb lluminoses maragdes resplendents;
per què porten avui uns bastons preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

Perquè els bàrbars arribaran avui;
i els enlluerna, els bàrbars, tot això.

¿Per què no hi són, com sempre, els dignes oradors,
a engegar els seus discursos, a dir-hi avui la seva?

Perquè els bàrbars arribaran avui;
i els fastiguegen, parlaments i arengues.

D'on ve, de cop i volta, aquesta inquietud
i aquest renou. (Les cares, que greus que s'han tornat.)
¿Com és que en sec es buiden les places i els carrers
i tots, molt capficats, se'n tornen cap a casa?

S'ha fet de nit, i no han vingut els bàrbars.
I hi ha gent que ha arribat de la frontera
i diuen que de bàrbars ja no en queden.

I ara, sense bàrbars, on anirem a raure.
Prou que eren una mena de sortida, aquests homes

DESLLEIALTAT

Fou quan casaven Tetis amb Peleu
que Apol·lo s'aixecà de l'esplèndida taula
de les bodes i felicità els nuvis
pel brot que sortiria de la seva unió.
Va dir:”Mai no el prendrà cap malaltia
i tindrà vida llarga”, -Va dir això,
i Tetis s'alegrà moltíssim, perquè els mots
d'Apol·lo, que era entès en profecies,
li van semblar una garantia pel seu fill.
I quan es va fer gran, Aquil·les, i era
glòria de Tessàlia, la seva gran bellesa,
Tetis es recordava d'allò que va dir el déu.
Van arribar, però, un dia, uns vells amb noves
i van contar la mort d'Aquil·les davant Troia.
I Tetis s'esquinçà els vestits de porpra
i es treia del damunt, i els va tirar
a terra, els seus anells i braçalets.
I enmig dels seus laments va recordar el passat;
i preguntà que feia, el savi Apol·lo,
per on rondava, aquell poeta que tan bé
parlava en els convits, on parava, el profeta,
quan li mataven el seu fill tan jove.
I els vells li van respondre que era el mateix Apol·lo
que, en persona, havia baixat a Troia
i junt amb els troians havia mort Aquil·les.

ÍTACA

Quan sortiràs a fer el viatge d'Ítaca,
fes vots perquè el camí sigui molt llarg,
ple d'aventures, ple de descobertes.
Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat
Posidó, no cal pas que els temis, res
d'això en el teu camí trobaràs,
si et roman noble el pensament, si excels
és l'afecte que et torba el cos i l'ànima.
Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç
Posidó, no vindran al teu encontre,
si tu no els portes ja dins el teu cor,
si el teu cor davant teu no fa que es drecin.

Fes vots perquè el camí sigui molt llarg.
Que siguin molts, els matins de l'estiu
que, amb quin delit, amb quina joia, a uns ports
arribaràs que mai no havies vist;
als mercats dels fenicis fes escala
i comprar-hi els articles excel·lents,
corals i mareperles, ambres i ebens,
tota mena d'olors voluptuoses tant com puguis;
moltes ciutats egípcies visita
per aprendre-hi i aprendre-hi dels seus savis.

Tingues Ítaca sempre al pensament.
El teu darrer destí és arribar-hi.
Gens no apressis, però, la travessia.
És preferible que duri molts anys;
i que fondegis, vell, a l'illa, ric
amb el que hauràs guanyat en el camí,
sense esperar cap bé que Ítaca et doni.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella, no l'hauries pas emprès.
Res més no té que et pugui ja donar.

I no t'ha estafat pas, si et sembla pobra.
Savi com t'has tornat, amb tant de món,
ja hauràs comprès què volen dir les Ítaques.

MANUEL COMNÈ

El rei En Manuel Comnè
un dia melancòlic de setembre
va sentir la mort pròxima. Els astròlegs
(tots a sou) de la cort s'embarbollaven
que molts més anys viuria encara.
Mentre, però, els altres parlaven, ell
recorda unes antigues pràctiques pietoses,
i de les cel·les monacals ordena
que hàbits sacerdotals li portin,
i se'ls posa, i està content que té
l'aire devot d'un capellà o un frare.

Feliços tots aquells que creuen
i, com el rei En Manuel, acaben
revestits de la seva devotíssima fe.

NO HAS ENTÈS PAS

Sobre els articles de la nostra fe
ha dit el capsigrany de Julià: “He llegit,
he entès, he condemnat”. Com si amb el seu “he
condemnat”
fóssim exterminats, el gran pallasso.

Però aquestes sortides, entre nosaltres, cristians,
no poden prosperar. “Has llegit, però no has entès pas;
perquè,
si haguessis entès res, no hauries condemnat”, vam replicar
a l'instant.

MITJA HORA

Ni t'he tingut ni et tindré pas
mai, em penso. Quatre paraules, la companyia d'una estona,
com en el bar abans d'ahir, i no res més.
És una llàstima, no dic. Però nosaltres, els de l'Art,
a voltes, amb només la ment testa, i sols
un temps molt curt, és clar, sabem crear plaer
que quasi fa l'efecte que és real.
Així, en el bar, ahir -també ajudant-hi
molt l'alcohol clement-,
vaig tenir una mitja hora d'amor irreprotxable,
I ho vas comprendre, em sembla,
i a posta et vas quedar una mica més.
Era molt necessari, això. Perquè,
malgrat la fantasia i el màgic aiguardent,
calia que veiés també els teus llavis,
calia que el teu cos fos a la vora.