ESCENA II

Personatges: Montaner i el rei, que entra recolzat en els seus patges, els quals l'asseuen al costat de la taula.

Montaner:	Com us trobeu?
Rei:	Ai!, fotut tot l'entrecuix amb un suc blanc m'enguixo m' escaldo les tavelles i cada mica que per força pixo Montaner......em fa veure les estrelles.
Montaner:	Són coses que tot és l' acostumar-s'hi.
Rei:	Al menys m' ho hagués fet alguna mossa.
Montaner:	El que ara heu de fer és no enfadar-s'hi ja sabeu què us diu sempre en Mendoza.
Rei:	Com és possible ¡ai!, que jo pensés que volent fer-li allí tan gran insult, com és el de donar a un rei pel cul, a mi el mal i a ell el favor fés?
Montaner:	Recordeu que heu pres l' aigua de malves tot just fa una estona i se'n va, si del plor el cor no se salva, l'efecte del remei a la punyeta.
Rei:	Escolta, Montaner, de mon destino vull que sàpigues tu avui la desventura, que no ha lograt tant sols aquell cotxino el fotre'm ara a mi a la sepultura. En entrar triomfant a Barcelona satisfet d'haver tret a gent tant porca, i com perla afegida a ma corona, afegir a mon regne el de Mallorca, m'esperava la reina amb les dolçures de l'amor, que amb l'absència no s'amaina, i fent-me, en ser al llit, quatre postures, em va engrescar i li vaig donar una baina. A l'endemà la infanta de Sicília que ha vingut, com tu saps, per veure festes, acompanyada de sa tia Otília per dur-la sols a diversions honestes, a dintre de sa cambra es despullava, i sobre ses catifes de pells russes en el mateix moment que jo passava tota nua s'estava matant puçes. Amb intenció o descuit, estava oberta, la porta per on jo aquell acte veia; ella, d'estar sola, estava certa, i a cada puça que trobava, reia. Les trenes pel seu coll, amb abandono, com serps de seda negra es deslligaven; Ai! si haguessis sentit quin ¡crec! més mono feien les puces que sos dits mataven. Les mamelles, tan grosses i senceres semblaven dues boles de mantega, i sos mugrons vermells, dues cireres que una onada de carn les mig ofega i ses cuixes, tan blanques, ¡ai! tan grosses, com dues columnes de setí folrades, i aquelles pantorrilles, que precioses, amb unes mitges blanques com nevades. Un culet més bufó que una sombrilla i entremig de les cuixes, ¡ressalao! aquell grapat de pèls, que negre brilla sobre aquell ventre fi com mantecao. El brillo de sos ulls em deia: carda'm! el somrís de sos llavis: no te'm tires? El meu cor deia a Déu: De pecar guarda'm! i mon carall encès llençava ires. En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos de la xona pels pèls s'entretenien...... llavors me vaig cagar ja amb tots els tronos: semblava que els dimonis em tenien. M'entro tot d'un cop; ella s'esquitlla, l'atrapo, fa un xisclet, i s'eixarranca li fico el nap a dins, la mà a cada anca, i allí mateix li vaig donar una bitlla.
Montaner:	(Apartant-se) Carall que et puga fotre, punyetero¡ (Alt)....¿li vau rompre el virgo?
Rei:	Repunyeta! ¿Si li vaig rompre dius? I que era estreta! va semblar que esbotzés algun pandero.
Montaner:	Li devíeu fer sang?
Rei:	Ja ho crec, pobreta!. Com bruta veus que surt de la batalla ma espasa que tants caps de moro talla ma pixa vaig ficar dins la brageta.
Montaner:	I no us vàreu fer mal, sent-ne tan forta?
Rei:	De resultes d'haver-me-la tirada tinc la pell de la fava arremangada com aquell que la mitja al garró porta. (de sobte, amb goig) Amb els dos talonets de ses botines ella m'anava repicant les anques em remenava els ous amb ses mans fines i jo besava ses mamelles blanques. Entre dolços gemecs, ¡ai!, m'apretava com si em volgués premsar a sobre d'ella i així que va sentir que li baixava s'apagaren sos ulls com una estrella i caigué desmaiant-se com la dàlia que li trenca una branca una ventada.
Montaner:	Per cardar i macarrons és sols Itàlia¡
Rei:	Jamai oblidaré semblant bitllada.
Montaner:	I aquestes són les vostres amargures? És a dir, ¿que teniu per desventures tirar-vos dues dones en un dia?
Rei:	Les amargures són que no sabia que jo hagués pres del moro les malures i a l'endemà d'haver-me-les tirades van quedar ¡ho dolor! ¡ho feres penes! de gàl·lic fins al coll totes dues plenes.
Montaner:	Ah, carall! Això sí que és altra cosa la reina i la infanta, doncs....
Rei:	Estan podrides! La meva situació és molt horrorosa i és precís que prenguem les nostres mides. La reina callarà perquè és ma dona però ¿que dirà el món de ma família si la infanta se'n va de Barcelona i la veuen podrida allà a Sicília?
Montaner:	Déu quan tanca un camí un altre n'obre.
Rei:	I si el metge no logrés curar-la?
Montaner:	Jo et fot!
Rei:	No pas a mi, que el rei no cobra.

 

ESCENA III

Els mateixos personatges esmentats i Conrad, després dona Constança.

Rei:	Que cerques aquí tú? Conrad, parla.
Conrad:	Don Pere i la infanta fa mitja hora que per veure-us, aquí estan esperant-se.
Rei:	Digues que entri primer dona Constança. (Conrad se'n va) No et moguis Montaner d'aquí a la vora (Dona Constança entra i s'agenolla als peus del rei: ell l'alça i diu:) Alceu-vos dels meus peus, no feu punyetes; que ha faci això un esclau que amb grilloms fermo.
Constança:	Mes esperançes estan ja desfetes, perquè ara he rebut carta de Palermo.
Rei:	I que us diu, des d'allà, el rei Manfredo?
Constança:	Que hi vagi com me trobo de seguida, perquè si tardo anar-hi sols un credo no veuré ja el didot, l'oncle i la dida.
Rei:	I vós que penseu fer?
Constança:	Senyor......., anar-hi.
Rei:	Però no veieu, carall, que esteu malalta?
Constança:	M'han dit el metge i l'apotecari que l'estar en el llit no em fa cap falta; i el metge em va dir que si em trobava avui, com ahir en veia, el permís per marxar ell em donava puix que veure en marxar, perill no creia. Ja tinc dintre el bagul dues xeringues, els ungüents, les desfiles i la sarsa, i d'amagat curant-me amb les potingues el rei, mon pare, no entendrà eixa farsa.
Rei:	Doncs és a dir que, si el doctor us troba....
Constança:	Si com ahir, avui me troba bona, per més que això el vostre amor en roba, avui marxo, senyor, de Barcelona.
Rei:	Bon vent pel cul, senyora, i perdoneu-me el gàl·lic que us he dat, dona Constança.
Constança:	Els vostres sospirs allà envieu-me per consolar al menys m'enyorança.
Rei:	I no us farà oblidar vostra família que de crostes he omplert la vostra xona.
Constança:	La filla de Manfredo va a Sicília però el meu cor es queda a Barcelona. I allà, quan en les nits de blanca lluna la formosa platja de Palermo es veu, les putes fent picades per les barques i reganyant les anques els culers, en cada pal, senyor, de mes galeres, la vostra pixa em semblarà que veig i en l'escuma nevada de ses ones el glop blanquíssim de la vostra llet. Me seguiré seguida com fantasma de vostra pixa pel record etern, plorant gotes de llet la vostra fava, roja com barretina de pagès.
Rei:	Segons es veu, vàreu quedar contenta de les carícies del carall meu.
Constança:	Amb tanta majestat porta la fava com la corona porteu vós de rei. Quan jo el tenia dintre de ma figa, considereu si llarg havia de ser, que cada cop que vós fort apretàveu pessigolles al coll m'anava fent. I si el pobre, al morir, en vostra tomba les semprevives ofereix al rei, les dones que ha estat per vós fotudes a vostra pixa teixiran llorers.
Rei:	Mireu que si mengeu a la francesa és hora ja de que a dinar aneu.
Constança:	teniu raó, senyor, que porta fressa i vós no em podeu fotre i m'engresqueu.
Rei:	No oblideu, doncs, Constança. ni un sol dia el meu carall tan gros com una biga.
Constança:	Com pot ser si al venir-vos jo sentia un derrame de mel dintre la figa. Per despedida deu-me un altre pinso.
Rei:	Encara no esteu prou de gàl·lic plena?
Constança:	Ficant-m'hi el dit per vós, el cony m'esquinço.
Rei:	Es impossible, us ho dic amb pena.
Constança:	Perquè em donéssiu vós una altra baina d'un any de gàl·lic m'aconsolaria.
Rei:	Si el mal, dona Constança, se m'amaina jo us prometo cardar un altre dia.
Constança:	Feu-me, doncs, un petó i adéu don Jaume.
Rei:	Que et vulgui guiar Déu, tendra ocelleta!
Constança:	(plorant) Adéu-siau!
Rei:	Adéu! (cau assegut al silló; després s'alça i diu al patge) L'infant entreu-me. Ja estava per enviar-la a la punyeta.

ESCENA IV

El rei i don Pere que s'agenolla.

Rei:	ALceu-vos.
D. Pere:	(Ho fa) Senyor....
Rei:	Parleu.
D. Pere:	Sabeu que sou en la terra tant en la pau com en la guerra, qui més am després de Déu. Jo us estimo, senyor, i recordant mon afecte....
Rei:	Fora punyetes i recte.
D. Pere:	Vull demanar-vos un favor.
Rei:	Pot mai un pare negar el que son fill li demana? Si ho puc fer, de bona gana; explica't
D. Pere:	Em vull casar.
Rei:	No pot ser.
D. Pere:	I per què això? Estranya resposta, a fe. Digueu al menys per què.
Rei:	Perquè ja us he dit que no.
D. Pere:	Es que.......
Rei:	Ja que no us he dit i jo sóc el vostre pare.
D. Pere:	Vós bé us tireu a la mare!
Rei:	Collons, que desvergonyit!
D. Pere:	Ai, jo et fot!
Rei:	Jo et rac, cotxino! Parla bé davant del rei!
D. Pere:	Vós no feu amb mi la llei.
Rei:	Tu em faràs fer un desatino!
D. Pere:	Vós tindreu per governar, però no pels fills, bon caletro.
Rei:	Et fotré un cop de cetro si t'haig de tornar a avisar. Quan ton pare et diu que no, és senyal que no et convé.
D. Pere:	Doncs si trempo que faré?
Rei:	Vés a l'aigüera, bacó!
D. Pere:	Perdoneu. Mes intencions no han estat mai enfadar-vos, però ja sabeu, al parlar-vos, que la pixa no vol raons.
Rei:	I per ventura no hi ha, per allà darrere un teatro, cases bones i barato a on poder anar a cardar?
D. Pere:	Però si em veuen, senyor, al ficar-me a l'escaleta, no sabeu que a la punyeta se'n va del regne l'honor?
Rei:	Si és veritat que vas calent..... pren un nap i vés de puta; ara que ets jove, disfruta i deixa dir a la gent.
D. Pere:	Us feia a vós semblant pacte aquell qui el meu avi era, Senyor?
Rei:	Advertiu, don Pere, que sols de vós aquí es tracta.
D. Pere:	Si vós no em teniu present i de mos precs no feu cas, jo faré.......
Rei:	Merda faràs!...... Escolta'm aquí un moment: Tu ja saps que en la presa de Mallorca aquell lladre punyetero que així l'hagués penjat jo d'una forca, me va donar tot el mal del seu trasero. Me n'he passat com he pogut fins ara, però n'ha arribat el dia que vol que em fiqui al llit la sort avara, perquè veig que jo així em moriria. Ja veus, doncs, que tu has d'encarregar-te del ceptre i la corona, i al fer-ho també has de recordar-te que té collons l'empleo que se't dona. Si mentre estic malat et mouen guerra, per emprenyar-te els moros, t'ordeno que no et moguis d'eixa terra: hi ha almogàvers que són braus com toros. Tenim molts capitans que els tenen grossos, que ben posats els tenen i acudiran, si els crides, animosos, i ai dels moros, si per aquí vénen! Més endavant, quan com abans em trobi, podràs anar un dia a la batalla; i quan el teu valor al món en provi que saps manegar llança i portar malla, veurem llavors so es troba alguna mossa amb qui dels teus collons buides la bossa.
D. Pere:	I per què no em puc casar abans de portar la malla?
Rei:	Perquè primer en la batalla que en l'amor has de pensar. Tenim a dintre els collons tot el valor d'eixa terra i no en queda per la guerra si es gasta tot per passions.
D. Pere:	Però vós, quan vau cardar, bé éreu en la guerra nou.
Rei:	És que jo en tenia prou per fotre i per batallar. Si en la primera batalla dónes proves de valor pots entregar-te a l'amor àdhuc que passi de la ratlla. Però si es nota en tes accions que en tu poc valor s'aferra, guardaràs pur per la guerra el líquid dels teus collons.

ESCENA V

El rei don Pere i Montaner, que porta un plec.

Montaner:	Senyor.
Rei:	Què busques?
Montaner:	Un plec que de Tunis duu un exprés.
Rei:	Ja me'l miraré després.
Montaner:	Que el llegiu prompte us prec.
Rei:	Montaner, ja sap don Pere que jo demà al llit em fico, i encara que rei et suplico que el guiïs en sa carrera.
Montaner:	I si ell se'n va deslleial del camí que jo li traço?
Rei:	Llavors li fots latigasso.
D. Pere:	Mireu! Que pugi aquí dalt! (fent botifarra) Vós que sou senyor, mon pare, i que mai m'heu pegat voleu que em pegui un criat?
Montaner:	Que n'hi tens poca a la cara!
D. Pere:	Que tens ràbia? Fota't!
Montaner:	Reca't!
D. Pere:	Punyetero!
Montaner:	Porc!
D. Pere:	Gandul!
Rei:	So hi torneu, us foto el cul a tots dos com un tomàquet!
D. Pere:	Doncs que calli!
Montaner:	Calla!
Rei:	(dóna un cop de puny) Prou! Tu el creuràs perquè jo ho mano i no xillis.
Montaner:	(a part) Cony de nano!
Rei:	Montaner, què hi ha de nou?
Montaner:	Molts reis han determinat celebrar concili a Lió.
Rei:	També hi anirà Aragó.
Montaner:	Aragó no és convidat.
Rei:	Ja es convidarà tot sol.
Montaner:	Sens tenir targeta o senya.
Rei:	El dir no emprenya.
Montaner:	És que jo.....
Rei:	Tu ets un mussol! És a dir, que mentre allà a tractar del món es passa, tu t'estaries a casa sense gosar a piular? No. bolero, no, ombres vanes! Enlloc faltarà per això el nostre sagrat penó de les barres catalanes.
Montaner:	I si us tanquen, per sos fins, la porta com se suposa, que fer?
Rei:	Hi foto una cossa, l'esbotzo i m'entro a dins.
Montaner:	I si en el concili estant, no us responen molt ni poc?
Rei:	Al palau foto foc.
Montaner:	Així sí que us respondran.
Rei:	Amb això, deixa't de sort i de si m'obren o no: al concili va Aragó. Digues que passi la cort. (Montaner surt) (A don Pere) Amb el que vaig a fer, tu podràs veure el que has de fer per governar, sens pensar que podries trobar, i em pot ben creure, traves mil; puix, per més que xoc en siga, no és un regne una botiga de vendre vetes o fils. (el vers que segueix a la sortida de Montaner, el diu el rei després d'haver-se posat la corona i agafat el ceptre; després de dit, puja al tron amb don Pere al costat, i entra la cort.)

ESCENA VI

Els esmentats, Montaner, Fontanelles, Conrad i tota la cort, que aniran entrant, saludaran i es posaran arrenglerats davant del tron.

Rei:	Rics-homes d'Aragó i de Catalunya, nobles senyors: El vostre rei avui podrit es troba, ple de dolors. Encarrego el meu tron i el meu regne al nostre infant fins que millor jo em trobi; nobles senyors: Obeïu al qui en lloc del rei es posa mentre el rei es cura els dolors, Montaner, llegeix el plec. (Montaner agafa el plec, l'obre i quan veu el que diu dóna un salt d'espant) Ai jo et fot! I doncs, què fas?
Montaner:	(A part) Si fos cert, carall quin cas? de ràbia ja em ve l'ofec. (Al rei) No vulgueu, fins després, que us trobeu un xic més bo, saber el que diu això.
Rei:	Acabem, digues el que és.
Montaner:	(llegeix) "Per cotxines que han estat fent mamades com villanes, a les putes catalanes havem tret de la ciutat." (El rei salta del tron amb horror)
Rei:	Tunis! Ells! Al rei això!
Montaner:	(continuant) I afegeix: " Si el rei és brau i a Aragó això no li plau, a Tunis vingui Aragó." (El rei, anorreat, cau assegut a la cadira, i després de reposar una estona diu, amb ràbia reconcentrada, a don Pere)
Rei:	Amb tanta infàmia i malícia, si vós fóssiu aquí el rei, amb quin dret, o amb quina llei, us faríeu la justícia?
D. Pere:	Al qui em faltés a la fe d'una manera tan porca com al rei de Mallorca (Amb ràbia) l'enfilava pel rulé.
Rei:	Conrad, (s'acosta) ho heu sentit; galeres i homes preneu i prompte a Tunis voleu perquè jo ara estic podrit, i puix veus qui és el gandul allà mateix on l'atrapes me'l poses de quatre grapes i me li dónes pel cul. Perquè tu, com jo, no et fotis, te'l tiraràs amb condó i un cop feta la funció li encastes pels bigotis. Després de fer-lo desdir et tires la seva dona et cagues a la corona i tornes a venir aquí. (Conrad saluda i surt. Se senten grans rumors d'aprovació a la cort. Em aquest moment entra un enviat amb un plec, Montaner va a rebre'l, enraona una estona, baix, amb ell, li pren el plec, entra, i el criat se'n torna)
Rei:	Hi ha res més?
Montaner:	Un altre plec de l'alcalde de l'Albufera.
Rei:	I què?
Montaner:	La resposta espera, dinant, a l'Hostal del Rec.
Rei:	Llegeix, doncs. (Montaner obre el plec, i, després d'haver-lo mirat, dóna un salt més horroritzat encara que l'altra vegada)
Montaner:	Que cony tenim! tot avui són males noves!
Rei:	Jo no sé avui com te trobes, veiam un cop si n'eixim.
Montaner:	És que penseu bé, senyor, que en l'estat que ara us trobeu el vostre mal prendrà peu si us entregueu al furor.
Rei:	T'hauré de fotre a Sant Boi, recarall, i que ets doneta!
Montaner:	És que......
Rei:	Què tanta punyeta! (L'hi pren) Dóna, llegeix-m'ho tu, noi. (Dóna el plec a don Pere, després de mirar-lo)
D. Pere:	Veig que ens persegueix la sort tant com el gat a la rata.
Rei:	Llegeix!
D. Pere:	(Llegeix) "Senyor, de Múrcia els moros, furients com la lleterada quan surt tota enfurismada de la punta del carall, han travessat la frontera, matant homes, fotent dones, tallant ous, eixamplant xones, i omplint-ne de sang la vall. Amb gran ànsia aquí s'espera que ens envieu vostres tropes, que sinó, en faran sopes de carn cristiana, els bacons. Puix si tardeu un sol dia a sortir de Barcelona no queda amb virgo una xona ni un home viu, amb collons." (Don Jaume ha quedat anorreat d'admiració; queda encantat.)
Fontanelles:	(A Montaner) No respon res.
Montaner:	(A Fontanelles) Ah, carall! Quan ell no ha respost encara bona gresca se'ns prepara. (Don Jaume dóna un cop de puny damunt la taula que fa donar un salt d'espant a tota la cort i diu amb veu ronca de coratge i amb un crit com bram de fera)
Rei:	Cony! la llança i el cavall!
Montaner:	Jo mes intencions renovo; com us trobeu no és de llei.
Rei:	Con es deu trobar un rei en aquest instant em trobo.
Montaner:	Que perilla vostra vida si del palau sortiu....
Rei:	I diran; el rei és viu, però sense honra. Mentida! No em rompis les oracions. A la guerra! (Amb furor)
Fontanelles:	(A part) Ja l'hem feta! (Don Jaume es posa a caminar per sortir de la sala, però després de donar dues passes, vacil·la i cau)
Rei:	No puc! (Montaner i don Pere l'alcen) (Fa un esforç sobrehumà) Porteu-m'hi! (Montaner i don Pere s'enduen el rei en braços)
Fontanelles:	(A part als nobles) Punyeta! Això és un cop de collons! (Els nobles se'n van enraonant entre ells. De seguida entra Montaner)

ESCENA VII

Els esmentats i Montaner

Fontanelles:	I doncs, què hi ha? Què sabeu? (A Montaner)
Montaner:	Fotuts! La cosa va mala, així que ha estat a l'escala s' ha desmaiat.
Fontanelles:	Viva Déu! I hem de permetre que els moros penetrin en nostra terra quan l'ardent alè de guerra en surt per tots els nostres porus?
Montaner:	Teniu raó. cavallers, marxem, anem-hi la situació és per cert precària, però Déu ajudarà, valor! portem-hi el gloriós penó de Santa Eulàlia! De nostre nom un gran record deixem-hi que mai pels que són braus, la sort és vària, i quatre rius de sang, fent-hi amb tal guerra, sigui Múrcia l'escut de nostra terra! (Don Pere surt poc a poc pel fons sense ésser vist)
Fontanelles:	Més treballar i menys raons! jo faig més com més poc xerro. (Tira d'espasa) A Múrcia, desperta ferro!
D. Pere:	Desperta merda, bacons! (Tots retrocedeixen espantats) És a dir que mentre el rei ajudava a ficar al llit..... (A Fontanelles) Ai jo et fot, que ets eixerit! Per què, com o amb quina llei l'infant s'ha de dar a l'oblit?
Fontanelles:	No penseu vós per això que se us volgués oblidar.
D. Pere:	Sabeu qui ha de manar les tropes?
Montaner:	Senyor....
D. Pere:	Jo!
Montaner:	La vostra veu m'avassalla, i si el fre us abandona...
D. Pere:	(Sense escoltar-lo) Hola! (Surt un patge)
Patge:	Senyor.....!
D. Pere:	L'ascona i el meu cavall de batalla.
Montaner:	És que l'establa és tancada i el rei la clau en té.
D. Pere:	El rei això! No pot ser.
Montaner:	És ordre per ell donada perquè al moro no marxeu: no ha deixat fora ni un matxo.
D. Pere:	Però, cony! que està borratxo?
Montaner:	Teniu compte com parleu!
D. Pere:	Tancar-los a tots, això és massa!
Montaner:	Fins el "Moreno" i el "Curro". (Se sent la veu d'una terraire que des de fora crida cantarella)
Terraire:	Qui vol terra?
D. Pere:	(Amb goig) Embarga el burro de la terraire que passa..... (El patge surt corrent) (Els nobles donen senyals d'aprovació entre ells, i de seguida diu D. Pere, mentre desembeina l'espasa amb entusiasme) Els porcs de Múrcia perquè amb vist ara que el rei don Jaume malalt està matant els homes, fotent les dones en nostre regne, vils han entrat. (Amb animació) Ells tenen dones, amb igual armes tots a les nostres venjar devem. A ells! Sant Jordi, Santa Maria! Desperta pixa! Fotem! Fotem! Si un se la pica, del pit s'espatlla, i és molt cotxino fer-ho amb les mans; si un dóna un polvo, la dona prenya; si un va de puta, li costa un nap. Si allà s'emprenyen, que es facin fotre, si volen quartos, drop els darem: A ells! Sant Jordi, Santa Maria! Desperta pixa! Fotem! Fotem! Si surt un moro que les defensi, fot-li trompada! i a l'altre món; les nostres llances obrin ferides, les nostres pixes, esquincin conys. La sang en corri dels que allí morin amb la sang dels virgos que allí trenquem. A ells! Sant Jordi, Santa Maria! Desperta pixa! Fotem! Fotem! Els camps de Múrcia nostra arribada en mars transformi de llet i sang; no quedi xona sense ser cardada ni cul que ignori nostre carall. Dintre la panxa de cada mora hem de deixar-hi un catalanet. A ells! Sant Jordi, Santa Maria! Desperta pixa! Fotem! Fotem!
Tots:	Anem! (Desembeinen tots l'espasa i se'n van corrent darrera don Pere)

ESCENA VIII

Montaner i després el rei i patges

Montaner:	Ja et refot, que és atrevit! Serà el mateix que don Jaume. (En aquest moment entra don Jaume repenjar en dos patges i amb cara d'estar molt malalt. D'ara endavant, fins que s'acabarà el drama, la seva veu serà ronca i apagada i en tots els moviments demostrarà que està molt aixafat) El rei!
Rei:	Ah!
Montaner:	Senyor!
Rei:	Deixeu-me. (Els patges surten)
Montaner:	Per què us heu mogut del llit?
Rei:	Perquè ni hi podia estar: em rosegava el neguit, i el bací de sota el llit put que no es pot aguantar. Després el cony del bolero m'ha emprenyat d'un modo tal....... (Montaner toca la campaneta i surt un patge)
Montaner:	Vés a buscar l'orinal. (El patge entra a la cambra del rei)
Rei:	No vull dir això, punyetero. El de dalt, el ballarí que aprèn una polca nova, i el sento sobre l'alcova sempre ballant sobre mi.
Montaner:	Li ho diré......
Rei:	No te'n descuidis.
Montaner:	Jo per bolero entenia la merda que el bacó omplia.
Rei:	L'orinal. (El patge en aquest moment surt amb l'orinal, sent el rei que el demana, s'atura i diu)
Patge:	Senyor!
Rei:	No el buidis! (El patge el deixa i se'n va) em sento un xic de caguera.
Montaner:	Us descordaré els botons.
Rei:	No, que aquest pantalons ja són oberts del darrere. (El rei s'alça el mantell pel darrere i s'asseu al bací)
Montaner:	El cagar treu sens perill els humors pel cos dispersos.
Rei:	Dóna'm paper.
Montaner:	(Li dóna papers de la taula) Aquí hi ha versos d'En Balaguer i l'Altadill.
Rei:	Tanta còlica m'estraga....(Surt un patge)
Patge:	Un enviat de Sidi-Haley diu que si pot veure el rei....
Montaner:	Digues-li que ara el rei caga (El patge se'n va) (Al rei) Si voleu tornar al llit faré avisar al bolero que pari.
Rei:	Abans espero deixar el de Múria aclarit.
Montaner:	Voleu prendre l'aigua d'ordi ? (Surt el patge)
Patge:	Diu que ja que no pot ser llegeixi el rei aquest paper (Li dóna)
Rei:	Vaja un moro més incordi! Llegeix d'un cop i acabem! Vejam ara què voldrà.
Montaner:	(Llegeix) "Dat per la gràcia d'Alà en el Palau de l'Harem. Rei don Jaume: Aben-Arén amb tota la tropa nostra, guanyant a l'exèrcit vostre, li ha voltat el campament. Un conveni se us proposa perquè a discreció s'entreguin o sinó, que els cristians preguin per la sort d'aquella gent."
Rei:	Gosar-me això proposar...!
Montaner:	Senyor, què contestareu? Aneu amb tino, penseu que a tots els van a matar.
Rei:	(A part) Per salvar d'alguns la vida abatre sa honra, no! (Alt) Al qui es portador d'això digues que entri de seguida. (Surt un moro, saluda i es posa davant del rei) Cap al camp moro tornant podràs dir a Sidi-Haley que mai de por es caga el rei encara que el trobis cagant; que sap el què honor costa per vendre'l com un mercader; que m'has dat aquest paper i que aquesta és la resposta. (S'eixuga el cul amb el paper, el plega i el dóna al moro, el qual el pren, saluda i se'n va)
Montaner:	Què heu fet!
Rei:	Això es fa així! Fes-me treure l'orinal. (Montaner toca la trompeta i surt un patge)
Montaner:	La situació és fatal......
Rei:	Ho veurem. Treu el bací. (El patge se'n va)
Montaner:	Dicteu.
Rei:	A l'alcalde de Sarrià que reuneixi per demà els somatens de Manlleu. Que tot home fill del poble dels quinze fins a quaranta, se'n vagi a guerra tan santa tan si es plebeu com si és noble.
Montaner:	I com fotran les dones si d'homes no en deixeu ombra?
Rei:	Que s'ho facin amb l'escombra. Primer és el rei que les xones! Ara escriu a Sant Celoni que enviïn tota la gent; en canvi els ports d'aiguardent i del vi són francs.
Montaner:	(Deixa d'escriure) Dimoni! Que n'agafarem de pets!
Rei:	Calla, no siguis cotxino. Escolta'm: a son destino portaràs els plecs aquest. (La veu del rei s'apaga. En els punts que indica el diàleg farà que el mal l'ofega, en alçar-se, s'agafa a Montaner) Després tu, a la mitja nit, quan en el món ja dorm tots i si algú està despert, fot amb la dona dintre el llit, amb els que quedin aquí de puntetes al camp moro te n'entres... ai cony! jo em moro, i així que us trobeu allí...... fas la senya.......mà als punyals! Jo no puc!....No puc! (s'ofega)
Montaner:	(a part) Ja ho veia (Alt i amb entusiasme) I carn crida carn, com deia Balaguer en els Jocs Florals. I matar moros aquí i matar moros allà, tots a les mores cardar, tots als moros ferir; que sembli un escorxador, que de sang s'omplin les eres que els destroci com a feres..... ( A cada vers d'aquesta relació que fa Montaner, el rei vol respondre que ho aprova, però no pot. A l'últim fa un esforç i diu amb un crit que sembla arrencat de l'ànima)
Rei:	Això!
Montaner:	Que els trinxin!
Rei:	Això! (Montaner se'n va brandant un punyal i el rei cau assegut al silló) Ho, Déu meu! feu que ells guanyin ja que jo no ho puc guanyar!
Patge:	La infanta.
Rei:	Ja pot entrar. Ai cony! Que sempre m'enganyin! Fa molt poc m'han noticiat que marxava amb ses galiotes i té! ja em torna entre potes.

ESCENA IX

El rei i la infanta que en entrar, es tira als seus peus

Constança:	Senyor, senyor, per pietat!
Rei:	Alceu-vos, què demaneu?
Constança:	(S'alça) Ma honra, que ja és perduda.
Rei:	Ai tros de bèstia fotuda!
Constança:	Ma honra, senyor, enteneu? (Plorant)
Rei:	Però si em quedat entesos......
Constança:	Senyor!
Rei:	Ai cony! (Amb ràbia)
Constança:	Escolteu el que han fet vostres excessos. Vós ja sabeu, senyor, que tota dona té allò que se'n diu mala setmana, que és un suc que regala per la xona compost de sang vermella com la grana. Cada mes això ens ve sols una volta, i encara que no és sempre el mateix dia, mai és, senyor, la diferència molta de baixar-nos pel cony tal porqueria. M'havia de venir, segons comptava, el dia quinze d'aquest mes que corre, ahir en teníem vint i no trobava que la sang em mullés del cony la borra. Em va estranyar en mi aquesta mudança i al metge vaig pensar jo demanar-ho.
Rei:	I que us va contestar, dona Constança?
Constança:	Ahir em vaig descuidar de preguntar-ho però avui que ha tornat per repassar-me m'ha dit que jo la sang tinc aturada.
Rei:	Vós d'impaciència no voldreu matar-me?
Constança:	Perquè estic.....(Plorant)
Rei:	Acabem!
Constança:	Estic prenyada!
Rei:	A fe Déu que en bona hora! Amb això em veniu a mi? Però, com pot ser així si en venir-me ho treia fora?
Constança:	Hi degué entrar escapada alguna gota de llet......
Rei:	Vaja un bunyol! que em fet! Sí que l'hem ben cagada!
Constança:	Què deurà dir ma família si em veuen amb el ventre ple? De vergonya em moriré! Què dirà el rei de Sicília? Vindrà aquí ixa com ixa, si jo deshonrada quedo.....
Rei:	Digueu al rei Manfredo que don Jaume el cul li pixa!
Constança:	I per mi dues nacions guerra es van declarar?
Rei:	Això sí que és agafar a la vaca pels collons! Amb això sols vull provar-vos que Manfredo no em fa por, però no penseu per això que sense honra vull deixar-vos (Toca la campaneta)

ESCENA X

Els esmentats i Montaner

Rei:	Montaner, dona Constança....
Montaner:	Ja ho he sentit tot, senyor.......(Trist)
Rei:	No em fotis de mal humor amb aquest to de romança. Crida al princep.
Montaner:	(A part) Ai carall! Com repunyeta li dic?
Rei:	Recony! Que emprenyat estic!
Montaner:	És que don Pere la brida ha romput fent la forçosa.
Rei:	A on, doncs; Montaner, l'infant es troba?
Montaner:	A la guerra!
Rei:	(Amb un crit d'horror) A la guerra!
Montaner:	(A part, espantat) Repunyeta!
Rei:	Si en la guerra l'han mort, l'honor em roba. Com hi ha Déu, m'ha fotut!
Montaner:	L'hem ben feta! (Don Jaume queda pensatiu. Després, com si li acudis una idea parla tot sol i diu)
Rei:	Qui sap, d'aquesta manera....? (Torna a quedar pensatiu, fins que ell mateix fa un senyal d'aprovar el què ha pensat i diu) Agafa el meu cavall; munta amb ell i camps avall..... (En aquest moment és interromput per tot el poble que crida amb gran gatzara des de fora)
Poble:	Que visca! Visca don Pere!
Rei:	Què cony és aquest soroll? (Montaner va a mirar)
Montaner:	És el poble amotinat.
Rei:	Per què?
Montaner:	L'host ha arribat.
Rei:	(Amb alegria) Ai cony!
Montaner:	(Baixa del prosceni entusiasmat) I el porten al coll! Respireu, senyor! Oh glòria! Vostre fill triomfant arriba.
Poble:	Que visca don Pere! Visca!

ESCENA XI

Els esmentats i Fontanelles, amb l'espasa fora

Montaner:	Victòria, minyons, victòria!
Rei:	Fontanelles!
Fontanelles:	Perdíem la batalla, anàvem ja del moro a ser esclaus, i tot d'un plegat, com llum que els núvols ratlla surt don Pere del mig dels nostres braus. Es tira dintre el moro sense ajuda ni mirar que li havien fet un bony, com la puça que es veu, saltant, perduda, per entremig d'espessos pèls d'un cony. Es posa a manejar sa torta espasa fent-ne rodar per tot collons i caps, i de sardines mores el pla embarassa, de modo que sembla un camp de naps. Em veure això l'exèrcit, mà a l'ascona! ens fotem contra el moro i endavant, i perseguida així, el camp abandona la collonuda host de blanc turbant. I així, com si fos Múrcia una paella, amb els collons que hi hem tallat fent broma, i la sang dels ferits, hem fet en ella un platillo de suc, amb menuts d'home.
Montaner:	I què us passa, senyor, que vostres braços no obriu al fill que tanta glòria us dóna?
Rei:	Amb mon fill he romput d'amor els llaços: que es quedés, vaig manar, a Barcelona.
Montaner:	Però ha guanyat al moro!
Rei:	En va ho esperes.

ESCENA XII

Els esmentats, don Pere, nobles i guerrers que figurarà que tornen, i porten molts penons moros. El poble es queda al fons quan li ho indica don Pere.

Poble:	Visca don Pere! Visca! (El rei anava a abraçar don Pere, però una altra idea el conté de sobte, i exclama)
Rei:	Ah!
D. Pere:	(Al poble, que fa restar al fons) Deixeu-me. (S'agenolla, i va a besar la mà del rei, el qual se li gira de cul. Don Pere s'alça i diu) Com un fills que es rebel·la, castigueu-me; però accepteu, senyor, eixes banderes que de mils moros han costat les vides puix tots han mort en tan fatals palestres, i si algú quedés viu, té més ferides, que el frontis d'una fabrica finestres. I hem fotut sens mirar si era home o dona com un pintor quan amb la bronja enguixa; aquell que perquè és mascle no té xona té el cul esbadellat per nostra pixa.
Rei:	Encara que així veig ma descendència lo gloriosa que és com a guerrero, com a rei, veig en vós un punyetero, un porc que m'ha faltat a l'obediència. I si al qui torna carregat de glòria deu el guerrer obrir-li els seus braços el rei, que de l'insult guarda memòria, així girant-se, us fot el cul pels nassos ! (Ho fa)
D. Pere:	I si com fill prudent obeeix el seu pare, perquè a ell valor li falta i virtut sobra, us estès obeint, senyor, encara, tindríem ja els moros aquí sobre. I mentre el pare, vanitós, diria: Estic content que el xicot em cregui, el fill, que culpa mai d'això tindria, amb la deshonra del fet carregui. I tota Europa exclamaria a coro puix puces sobre prínceps en són bous que mentre a Aragó entrava el moro l'infant s'estava aquí tocant-se els ous.
Rei:	Tens raó, vine als meus braços, ara veig en tu ma raça.
Constança:	Mireu, senyor, que el temps passa.
Rei:	M'havies parlat de llaços contreure amb una dóna.....
D. Pere:	Per això he anat a la guerra.
Rei:	Casta infanta d'altra terra es troba ara a Barcelona, satisfarà ton amor?
D. Pere:	Si és la infanta de Sicília i ho vol ella i sa família, la seva mà demano, i el seu cor.
Fontanelles:	(A part a Montaner) La mà i el cor, el cotxino.... el que ell li busca és la figa!
Montaner:	( A part a Fontanelles) I bé, què voleu que digui!
Rei:	Ara obreu, senyora, amb tino: Voleu l'infant per espòs?
Constança:	I com no, si jo el somiava i el dit per ell m'hi ficava! (Respon el príncep amb igual dolcesa)
D. Pere:	Jo també us somiava a vós. I pensant en la virtut que tothom en vós alaba, cada nit me la picava, senyora, a vostra salut.
Rei:	Sent així, jo vaig prometre que en tenir-te per valent, et casaria al moment i ho faig al peu de la lletra.
D. Pere:	Vostre amor tot ho concilia.
Montaner:	(A part) Ja ho crec! però et fa cabró!
Rei:	(A la cort) Caso l'infant d'Aragó amb la infanta Sicília.....
D. Pere:	Déu protegeixi aquest amor!
Fontanelles:	(A part) Sí, sí, ja t'ha ben fotut.
Constança:	Obra de Déu ha sigut (A part) Al fi he salvat mon honor.
Montaner:	(A part a l'infant) Alça! Ara sí que mai més us la tindreu que picar.
Rei:	(A Montaner) Vós podreu fer preparar perquè es casin, i res més. (El rei escriu)
Montaner:	(A part a Fontanelles) Quina sort té el rei amb tot !
Fontanelles:	Per què?
Montaner:	Mireu la jugada: l'ha fotuda, l'ha prenyada.... i ara ......
Fontanelles:	Cony, pobre xicot! Sí que se l'ha ben tirat! (El rei deixa d'escriure i diu a Montaner)
Rei:	Porta-ho a la catedral i no et moguis d'allà dalt fins que t'hagin despatxat. (Diu al príncep) Ara que jo sóc gat vell a tu, que et cases i ets jove, encara que no és cosa nova et vull dar algun consell. Si en ficar-te amb ella al llit trobes que el virgo no té, no en facis cas, que és potser d'haver-s'hi ficat el dit. Si abans de temps un petit, noi o noia et fot pels nassos, no hi pensis, que molts embarassos abans de temps han parit.
D. Pere:	Que us penseu que sóc algun ase?
Fontanelles:	(A part) No. jo et fot, amb un xic més!
Rei:	Digui a Manfredo un exprés que amb mon fill sa filla es casa.
Fontanelles:	I si li mouen raons perquè us heu propassat?
Rei:	Digueu-li que els he casat perquè em rota pels collons. (Baixa al prosceni, mira al cel i exclama amb sentit judiciós) I vós que aquesta trista vall mireu des del blau setí, feu que en tot digne de mi sigui el fruit del meu carall.

P R O U