LA TORRE DELS COLLERETS

Descripció del jaciment i del seu entorn.

El jaciment andalusí dels Collerets es troba al terme municipal de Castelldans a 1’5 km. a llevant d’aquesta localitat i a uns 150 m. al nord del punt geodèsic (436. 7 m.) amb el mateix nom. És ubicat al extrem nord-oriental del Timorell, un altiplà, que com molts d’altres de la comarca són producte de l’erosió sobre l’antiga plataforma terciària evolucionant cap l’actual conjunt de fondos i tossals tan característics de les Garrigues. Els materials geològics que afloren en la part superior –sorres, llims i argiles- serien d’origen sedimentari quaternari, del pleistocé. Aquest altiplà d’uns 1000 m. de llargada i amb una amplada que oscil·la entre els 200 i els 600 m. és orientat E-W. El pla superior està per damunt dels 400 m. del nivells del mar, amb una lleu inclinació vers W-N-W. Les vessant són força pronunciades, modificades a baixa i mitja alçada per terrasses de cultiu avui abandonades, amb un desnivell superior als 100 m. a la cara nord –contrastant amb els relleus suaus i de transició que hi troben a sota- , i a la cara sud, totalment garriguenca, amb un desnivell inferior, d’uns 50 m., però igualment escarpat.

L’ enclavament arqueològic com a tal consisteix en un petit túmul completament circular, de tan sols 35 m²aproximadament, que s’aixeca poc més d’un metre sobre el nivell del pla, i flanquejat per una petita espona de pedra seca bastant deteriorada, que demostra un antic aprofitament agrari. Està situat en un extrem del Timorell, just sobre el canvi de vessant est a sud i en el punt més alt de tot pla superior, a una cota de 437,8 m. En aquest punt, a uns 15 m. per sota del jaciment, ´s on trobem la vessant més pronunciada, degut a l’aflorament d’un sediment horitzontal calcari de força potència, originant un tall vertical de fins a 5 m. d’alçada i algunes balmes sota la roca. Aquest indret és conegut amb el nom de Les Penes.

Els materials arqueològics que es troben en superfície, en la totalitat ceràmica andalusina, no són molt abundants i apareixen, en un reduït espai, concentrats en la banda est i sud del túmul, la que dona a la vessant de Les Penes. En aquesta banda també apareixen blocs de pedra de diverses dimensions, alguns d’ells amb indicis haver estat treballats per formar part d’algun tipus de construcció. Al voltant d’aquest punt també s’hi ha realitzat varis forats il·legals, d’un del quals em recuperat la major part de la ceràmica d’aquest estudi.

A nivell estratègic, el control visual que es té des dels Collarets és molt ampli. En primer terme, sota la banda est, és contempla tota la vall de la Comanglora, que transcorre de sud a nord, des del pla del Mas d’en Tost (505 m.) fins al mas de l’Entorn, on ja es difumina en l’amplia vall de la Femosa. En tota la banda sud es divisen els punts més alts de la comarca fins a la serra de la Llena i el Montsant. Mirant cap al nord la vista es perd en tota l’extensió de la depressió central. I cap a ponent, per damunt del pla del Timorell, s’intueixen alguns punts del Baix Segre.

Pel que fa a l’accés, és força difícil arribar-hi des de tota la banda est i sud, com també des de la banda nord per la seva proximitat a la vessant de l’altiplà. No així des de ponent que dona al pla del Timorell.

Vistes i analitzades trotes les característiques del jaciment, tan les morfològiques com les estratègiques, i els materials recollits, creiem que, sense cap mena de dubte, es tracta d’una torre de vigilància utilitzada en època andalusí. Sense una excavació extensiva no descartem que hi pugui haver alguna edificació complementaria –com un tancat o algun habitacle- , però en cap cas no creiem que es tracti d’una típica alqueria o poblat.

Context arqueològic de l’entorn.

Pel que fa al context arqueològic de l’entorn, tenim constància de presència humana des del neolític. En la partida de les Penes, en una terrassa situada en la base de la vessant est del Timorell i per sota del nivell dels blocs de pedra, s’hi van recollir esclats de sílex, alguna dent de falç i fragments de ceràmica molt rústica datats dins del neolític. També tenim documentada l’existència d’un establiment del bronze mig, just per sobre del nivell de l’aflorament rocós, en una petita terrassa a molts pocs metres per sota del nostre jaciment islàmic. A més, per tota aquesta vessant rocosa també s’hi ha recollit bastants fragment de ceràmica, alguns dels quals, podrien ser ja d’època moderna o com a molt recular, baix medievals.

Tot això evidència que l’home des de sempre ha buscat l’aixopluc en aquesta vessant del Timorell, aprofitant les diverses possibilitats que li han ofert els grans blocs de pedra i les balmes amagades sota la roca. L’aigua, sobre tot en època prehistòrica, podien tenir-la relativament a l’abast durant molts mesos de l’any en el fons de la vall de la Comanglora, o pot ser fins i tot en alguna font propera en l’actualitat totalment estroncada.

Dins del mateix context arqueològic de la torre dels collarets, tenim a l’altra banda del Timorell, en la zona occidental, un important establiment islàmic conegut pròpiament amb el mateix nom. Aquest jaciment arqueològic ocupa tota la vessant d’una raconada que es forma al final de la cara meridional del Timorell, i la part superior d’aquesta, des d’on també es té una gran domini visual cap al nord, amb l’actual poble de Castelldans en primer terme, a poc més de 500 m. de distància. Els materials ceràmics que s’hi ha recollit en superfície, molt fragmentats, són en la seva totalitat d’època o tradició andalusí. La dispersió dels materials ocupa una superfície aproximada d’entre uns 700 a 900 metres quadrats. És molt factible que aquest establiment correspongui a un clàssic model de poblat rural musulmà tipus alqueria, tot hi que sorprèn bastant la proximitat amb l’antiga fortalesa de Castelldans (Qal’a al-Hamir). En tot cas, la relació entre aquests dos jaciments i els Collerets és indestriable.

El material arqueològic recuperat en aquest enclavament, com més endavant veurem, ens dona una cronologia aproximada que va de principis del s. XI, tot i que no es descarta registres més antics, fins a la 1ª meitat del s.XII. Per tan estem parlant d’una torre de guaita utilitzada durant l’època de les taifes i fins als primers anys de domini almoràvit. Després s’abandona o destrueix. Aquest cas constitueix segurament un dels exemples típics de l’habitat fortificat de l’antic districte de Làrida.

Material ceràmic.

El lot ceràmic que hem estudiat és conseqüència de la prospecció del jaciment i també del salvament en una rasa il·legal –situada just sota la torre, en la vessant est del túmul- d’uns materials que tant per quantitat –conformen més del 70 % de la totalitat- com per la qualitat –corresponen totes les peces que mínimament poden ser valorades per la forma o estil decoratiu- són la base d’aquest treball. Els materials trobats en superfície i que presenten bastant concordança amb els del forat, tot i haver-se recollit de forma sistemàtica i sense cap aleatorietat, tan sols ens valdran per a perfilar els percentatges finals.

Tenim raons òbvies per creure que la totalitat dels fragments de ceràmica extrets del forat correspondrien a un mateix estrat, probablement a un estrat de destrucció. En primer lloc per que al extreure la terra remoguda del damunt de la rasa il·legal, tota la ceràmica que vam trobar “in situ” estava fumada p molt ennegrida per l’acció del fum i del foc. En segon lloc, vam comprovar que l’excavació s’havia fet de forma sistemàtica deixant el fons a un mateix pla horitzontal i al tenir net i descobert aquest fons aparegueren adherits i aflorant a la superfície i per sota, fins a uns 5 cm. de profunditat, la resta de materials, també amb restes de carbó. A més, observant la vertical del tall efectuat per la rasa, en la seva totalitat s’aprecia, just 10 cm. per damunt del tall inferior, l’estrat incendiat –espectacular- d’uns 5 a 10 cm. d’espessor, ple de restes de fusta carbonitzada. Per tant, d’aquest estrat és d’on creiem que prové tot el material i per sobre, observant el tall, no s’ha trobat cap fragment.

Per últim s’ha de tenir en compte l’homogeneïtat del conjunt ceràmic tan en les pastes, en els recursos com en les formes i que ens marquen un context comú clarament definit, plenament andalusí però amb una cronologia concreta més difícil de definir degut a la falta de formes senceres i l’escassetat de la ceràmica de “luxe”.

En total s’han recollit 156 fragments corresponents a 115 unitat o peces. Les produccions identificades en aquest jaciment i amb les quals les hem classificat són: la ceràmica grisa reduïda (13’28 %), la comuna oxidada (32’74 %), la pintada amb manganès (15’05 %), la vidrada monocroma (30’97 %) i també dos fragments amb decoració encisa. Les produccions de “luxe” andalusines estarien tan sols representades per 6 unitats de corda seca (5’3 %), dos fragments en verd i manganès i un de molt petit de manganès sota melat.

Cal dir que algunes unitats les hem inclòs en varies `reduccions a la vegada com és el cas de la peca A-1 (fig. 6) amb vidrat interior i manganès extern, o bé la P-2 (fig. 3) que combina el manganès amb incisions, com recursos decoratius.

Pel que fa a la tipologia de les formes, com ja hem dit tenim poques unitats en que es puguin definir, però s’evidencia un predomini total de la ceràmica de taula sobre la de cuina.

Ceràmica vidrada monocroma.

Aquest tipus de producció la trobem documentada a la marca superior islàmica a partir de principis del s. X, en que ja s’utilitza com impermeabilitzant, o sigui, com a recurs funcional.

L’aplicació de les cobertes vidrades es feia en segona cocció, generalment oxidant i, submergint prèviament la peça en una suspensió aquosa que contenia una base de sulfur de plom (galena) a la que s’hi afegia, si era convenient, matèries colorants com l’òxid de ferro per a tonalitats de melat a marró o òxid de coure per als verds.

En els Collerets tenim 35 unitats d’aquesta producció, amb un grau de fragmentació molt gran que no ens a permès de conèixer gaires formes ni perfils (a excepció de V-1 fig. 5 iA-1 fig. 6) però si poder obtenir algunes dades.

Quantitativament parlant, el vidrat de tonalitat melada és el més representat –amb 21 unitats i el troben més associat a la ceràmica de taula i, o magatzem. En tots aquests fragments tenim uns trets molt definits i comuns: el vidrat, generalment per la cara interna, se’ns presenta dens i uniforme i les pastes sempre de color marró clar, amb restes de desengreixant i bona cocció oxidant, però amb algunes petites vacuoles. Les parets primes, de 5 a 7 mm. d’espessor.

Dins d’aquest grup destacaríem les peces V_1 (fig. 5) i A-1 (fig. 6) recuperades en la rasa. La primera ens permet definir el perfil de la vora - panxa d’una safa d’un 30cm. de diàmetre, amb vora exvasada de llavi aprimat. Encara que en el dibuix no ho representem, creiem que aquesta safa presenta el perfil trencat, amb línia de carena per sota la meitat de la peça, com ens ho demostra el fragment V-2. Aquesta forma l’associaríem, tot i tenir un diàmetre superior, a una de les descrites en la taula de figures núm. 3 de l’antic Portal de Magdalena on se li atribueix una cronologia que va del 2º terç dels s. XI fins a la 1ª meitat del s. XII.

La peça A-1 (fig. 6) amb vidrat melat intern, correspon a una tenalla de coll ample i poc desenvolupat, llavi d’aresta triangular i decorada externament, sobre l’espatlla, amb línies horitzontals i paral·leles combinades amb ondulades. Aquesta forma la trobem documentada, amb idèntic perfil i decoració, a la excavació realitzada l’any 1985 al tossal de Solibernat, però amb l’única diferència que la nostra és sensiblement més gran i amb vidrat intern. La cronologia que se li assigna és, en principi, 1ª meitat del s. XII, però nosaltres creiem que en el Timorell pot ser fins i tot anterior com ja exposarem més endavant.

També esmentar la troballa en prospecció superficial de dos basses amb repeu anular (fig. 9 i 10) amb un vidrat melat molt menys dens que en els anteriors, i parets molt més gruixudes.

En menor quantitat també hem recollit, en la rasa, alguns fragments de ceràmica de cuina amb coberta vítria interior de color marronós i l’exterior amb una capa d’engalba de color gris o fumada per l’acció del foc. Correspondrien a olles o a alguna cassola de parets molt primes, totes de 4 a 5 mm. d’espessor com a màxim, amb pastes de cuita oxidant i amb molt desengreixant (bastant quars). Pel que fa als perfils sols apreciem l’arrencament d’una ansa de cinta i una carena típica de fons d’olla. Aquest tipus de ceràmica apareix sempre en la cuina andalusí –tot i que en una proporció discreta- i perdura fins al primer moment cristià. (2ª meitat s.XII)

Ceràmica grisa reduïda.

La ceràmica grisa o de cocció reductora estava destinada generalment per al us en la cuina i representada bàsicament per olles, cassoles i tapadores. En aquest jaciment el percentatge d’aquesta producció és baix respecte la totalitat del lot, a més els fragments són massa petits i no permeten fer un anàlisis de formes. Tanmateix podem determinar algunes característiques comunes de les pastes: bona cocció, molt desengreixant –amb quars i mica- i parets molt primes, en alguns casos de 2’5 mm. a 3’5 mm. –les denominades parets fines -. La majoria presenten la part exterior ennegrida o bé per l’acció del foc o per una engalba fosca – grisenca.

D’entre el 15 fragments recollits –també tots en la rasa - 4 corresponen a vores d’olla de parets fines (3 mm.) amb aresta triangular molt marcada i coll divergent, com la fig. 11, igual com les olles de cocció reductora exhumades en el tossal de Solibernat.

Ceràmica comuna oxidada.

Hem inclòs dins aquest grup totes les unitats que no presenten cap decoració ni restes de vidrat. És una producció destinada a la ceràmica de cuina i de magatzem, però crec que tampoc no es pot descartar la seva utilització en la taula de les classes més humils.

Representa el conjunt més nombrós del jaciment, no així el més important ja que ben poques peces tenen una morfologia definida. En general les pastes també presenten unes característiques molt homogènies: tonalitat marró clara, bona cocció però amb alguns vacuoles, restes de desengreixant dispers i gruixos que oscil·len entre els 5 i 10 mm.

D’entre les 38 unitats recollides tan sols hem documentat 6 fons plans que podrien correspondre a gerres o d’altres figures amb cos globular, i un fragment de llavi de secció triangular, - molt semblant al de la fig. 11- pertanyent a una olla de cocció oxidant com les descrites en les diferents fases andalusines de l’antic portal de Magdalena o també en l’excavació de l’església de Sant Martí de Lleida, però sense vidrat intern.

Ceràmica pintada amb manganès.

El manganès és un mineral que s’ha utilitzat com a pigment negre en la decoració de la ceràmica andalusina i fins a l’actualitat.

La decoració que trobem sempre és idèntica: combinacions distintes de línies horitzontals paral·leles amb línies ondulades. L’aplicació es feia amb pinzell sobre la peça ja modelada i utilitzant el rodet.

Les formes aquí documentades, totes recuperades en la rasa, són globulars tancades –gerres, gerreta o ampolla i tenalla -, a excepció de la unitat P-18 (fig. 12) que podria correspondre a un morter, amb llavi gruixut de perfil extern triangular, sobre el qual hi trobem la típica decoració amb manganès. Aquesta figura –el supòsit morter- no està documentada en cap dels jaciments andalusins de la zona de Larida, per tant podem considerar-la una peça única i singular fins al moment.

En les gerres i d’altres formes globulars (fig. 2, 3, 4, 5, 6, 7, i 8) la decoració sempre apareix en el terç superior de la peça, sobre l’espatlla. Totes aquestes peces presenten pastes de cocció oxidant amb molt poc desengreixant i tonalitats que van del marró clar a gairebé palla. El gruix de les parets en aquest cas és més variable, per mai –a excepció de la fig. 12- no sobrepassen el centímetre.

Cal fer esment en aquest apartat que el fragment de gerra P-2 (fig. 3) també presenta decoració encisa consistent en dues traces de “piquets” emmarcant una banda de dues línies horitzontals i una ondulada en el centre.

Aquest tipus de gerres les trobem molt ben documentades en la marca superior islàmica durant el s. XI i fins la 1ª meitat del s. XII, en que ja apareix una ràpida tendència a allargar i engrandir les peces i engrossir les parets.

 Altres produccions.

Dins d’aquest grup hem inclòs varis tipus ceràmics que serien els de més qualitat i complexitat de la vaixella andalusina.

De forma testimonial tenim un fragment molt petit de manganès sota melat, probablement corresponent a una safa, trobat superficialment. Les ceràmiques acabades amb aquesta tècnica, d’un significatiu calor decoratiu, apareixen sempre associades a la vaixella andalusina d’us comú i sembla que la seva producció, a la marca superior islàmica, s’estronca amb la conquesta cristiana.

Ja dins de les ceràmiques denominades de luxe també de forma testimonial hem recuperat superficialment dos petits fragments en verd i manganès. Aquest tipis de manufactura es produïa fent una primera cuita de la peça abans de decorar-la. Després s’aplicava una engalba blanca sobre la qual s’aplicaven els òxids de coure (verd) i manganès (negre – morat), i es tornava a coure. A Al-Andalús les ceràmiques decorades en verd i manganès apareixen durant el s. X, als tallers palatins de Madinat Ilbira i Madinat al-Zahra i s’estén durant el califat per tota la península, arrelant amb força al Tagr al-A’là o marca superior islàmica. Amb l’arribada del almoràvits, justa principis del s.XII aquesta producció entre en decadència total, i curiosament a mitjans del s. XIII reapareix en territoris cristians, però amb formes i decoracions diferents, i perdura fins ben entrat el s- XV en que desapareix definitivament a excepció d’alguna revifalla esporàdica en àmbits molt reduïts.

Dels dos fragments decorats en verd i manganès, un pertany a un llavi d’una safa amb revora de perfil arrodonit (fig. 13). Tot i ser un fragment massa petit per poder precisar la decoració, sembla definir-se una banda d’acant o element vegetal paral·lel a la vora.

En la part exterior presenta vidrat melat clar. Aquest fragment correspondria amb total claredat a una safa com les àmpliament documentades en l’excavació de l’antic Portal de Magdalena de Lleida. La cronologia que se’ls hi aplica en aquest estudi aniria de finals del s. X a primer terç del s. XI.

Per últim, amb una representació més alta, tenim la ceràmica decorada amb corda seca. Aquesta tècnica consistia en una decoració en verd i manganès aplicada directament sobre la peça, sense cap engalba de fons. El resultat és una superfície en la que la decoració queda dibuixada en zones de relleu en verd separades per cintes de color negre.

La corda seca pot ser total o parcial, definint-se com a tal si la decoració ocupa la totalitat o només una part de la superfície de la peça respectivament. Aquesta tècnica té el seu màxim floriment al segle de les taifes (s. XI), però perdura durant tot el s. XII, malgrat la pèrdua de qualitat.

Tots els fragments recuperats en corda seca presenten pastes de bona cocció, amb poc desengreixant i color marró clar. El gruix de les parets oscil·la sempre entre els 3 i 5 mm.

D’aquest estil ceràmic destaquem la peça (fig. 8) recuperada en la rasa, corresponent a una ampolla o gerreta globular, amb inici d’una ansa de secció ovalada a la zona de canvi de panxa – espatlla. La decoració en corda seca parcial és a partir del terç inferior de la peça i representa una banda de palmetes el·líptiques en vidrat verd, amb motius reticulars en manganès a l’interior. Sota l’arrencament de l’ansa s’aprecia el que podria ser una banda perpendicular amb motius vegetals. L’acabat és de molt bona qualitat.

Resulta bastant difícil precisar una cronologia definida d’aquesta peça, degut principalment a la falta d’estudis previs concretats en aquesta tècnica decorativa. Malgrat això trobem algun paral·lelisme amb un fragment recuperat en l’excavació de l’església de Sant Martí , a Lleida, amb una cronologia de finals del s. XI a primers del s. XII. En tot cas també cal valorar la complexitat i bona qualitat de la decoració com un clar indicador d’una cronologia anterior, plenament al s. XI.