ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934.

Les eleccions de 1933 van significar un punt d’inflexió en el procés obert amb la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Per a les dretes, la victòria electoral oferia la possibilitat d’aturar l’obra de les Constituents. I certs sectors, que no se n’amagaven, plantejaven ja la substitució del règim. Per damunt de qualsevol altra consideració, aquestes eleccions van posar de manifest la inestabilitat del règim, tant la del règim republicà, com la del règim autonòmic. Mentre uns posaven els ulls a Madrid, on tenien ara majoria, per redreçar el país, els altres es disposaven a fer de Catalunya el baluard de la República d’abril.

El fet que després d’haver sortit derrotada de les darreres eleccions, l’Esquerra continués governant Catalunya i activés la seva política en alguns dels temes apartats (Llei de Contractes de Conreu), no podia sinó contrariar profundament les dretes. La desqualificació de la política d’ERC ho era principalment pel que tenia d’esquerrana. S’intentà desqualificar la legitimitat de dur a terme una política concreta que havia obtingut l’aprovació del poble de Catalunya. Aquesta actitud va arribar a adquirir els tons més durs quan el govern de la Generalitat va decidir, la primavera de 1934, reorganitzar el sometent, que encara conservava els quadres nomenats durant el govern del general Primo de Rivera. La premsa de dretes va presentar aquesta decisió com un acte de poder, sectari i totalitari.

 En començar 1934, la “revolució” de 1931 sembla a punt de saldar-se. Una aliança de conservadors, agraris, clericals, financers, antiestatutaris i monàrquics semblaven disposats a assaltar el poder. La concentració cedista a El Escorial i la resposta de l’esquerra catalana (manifestació antifeixista celebrada el diumenge 29 d’abril a Barcelona) van ocupar l’atenció de l’esquerra moderada abans de l’estiu de 1934.

 A l’estiu, la sentència del Tribunal Constitucional desautoritzant no ja la Llei de Contractes de Conreu, sinó el Parlament de Catalunya en la seva capacitat per legislar en matèria civil, va donar una dimensió nova als temors de l’esquerra: la tan temuda –i profetitzada- escomesa contra l’autonomia havia ja començat. Per a les esquerres, la sentència del Tribunal Constitucional era la més ferma manifestació que l’agressió contra Catalunya i contra la República estava ja en marxa- Per a les dretes, la rebel·lió de la Generalitat contra la sentència materialitzada per Parlament tornant a votar íntegrament el text de la Llei rebutjada pel Tribunal, obria contra les institucions republicanes un procés de gravíssimes conseqüències. En aquest clima es va produir la crisi del govern Samper i la formació d’un nou govern presidit (4 d’octubre) per Lerroux que incorporava tres ministres de la CEDA, a Justícia, Agricultura i Treball. L’entrada d’aquest partit, la CEDA, al govern de la República s’havia convertit per a amplis sectors republicans, des de la dreta de Miguel Maura fins als socialistes, en la contrasenya per trencar amb les institucions republicanes.

L’endemà dia 5, divendres, l’Aliança Obrera de Lleida, seguint les consignes generals, va decretar la vaga general. Des de primeres hores del matí, joves armats controlaren els accessos a la ciutat, impedint els pagesos d’acudir a plaça. A poc a poc, l’atur s’anà estenent a les diferents activitats comercials i industrials. Aquella mateixa matinada, els obrers ferroviaris van fer-se càrrec de les instal·lacions (estació i dipòsits) i van paralitzar el trànsit de trens, després de provocar el descarrilament d’un mercaderies, on quedaren destrossats 35 vagons. Un escamot va ocupar Ràdio Lleida informant àmpliament sobre la marxa del moviment, després d’acabar l’emissió amb “La Internacional” i preveient dificultats per mantenir l’ocupació van abandonar l’emissora, deixant-la inutilitzada. A les set de la tarda, va formar-se una manifestació que va recórrer els principals carrers de la ciutat; anava encapçalada per les banderes de les Joventuts del Bloc (Joventut Comunista Ibèrica) i Socialistes. El dia 6, dissabte, la vaga va ser general des de primeres hores del matí a tota la ciutat. Al llarg d’aquests dos dies, igual que a la resta del país, la vaga general revolucionària va anar estenent-se per uns vint-i-cinc pobles de la Regió. A les Garrigues va haver vaga a Les Borges, Castelldans, Espluga Calba, Juneda, Pobla de Cérvoles i Torregrossa. A gairebé tots aquest pobles, la vaga es va traduir ràpidament en una ocupació de la població per piquets armats i freqüentment en enfrontaments amb l’ajuntament, Juneda va ser l’únic poble de la província on es va registrar una víctima mortal enmig d’una discussió morí el fill d’un propietari (Ramon Rosinach). En alguns indrets, bé que no sembla ser la tònica general, es va produir agressions contra l’església. A Lleida van morir dos franciscans i van resultar-ne ferits dos més, com a resultat de l'acció de militants del BOC, el partit que havia promogut la revolta.

 Al vespre, una vegada havia estat proclamat a Barcelona l’Estat Català dins la república Federal espanyola del president Companys, l’alcalde Antoni Vives va proclamar la seva adhesió, alhora que demanava als ciutadans de Lleida que també ho fessin. Aquella tarda un capità de l’exèrcit, Lleó Luengo, simpatitzant dels partits obrers, va posar-se al front de l’aspecte militar de la revolta,  Al vespre, els revolucionaris van alçar barricades a la part baixa de la ciutat, orientades a controlar el pont (Arc del Pont i avinguda Blondel) i protegir el Palau de la Generalitat (avinguda de la República –Fernando- a la altura del carrer Democràcia) i a la plaça de la Sal. No va ser fins a les 4 de la matinada, del diumenge dia 7, quan la Guàrdia Civil i l’exèrcit van sortir al carrer decidits a acabar amb la revolta. La Guàrdia Civil va enfilar, des de la seva caserna al carrer Sant Antoni, pel carrer Major cap a la Paeria; a l’altura del carrer de Cavallers, van tenir la primera topada amb un control, de la qual van resultar un mort i dos ferits d’entre els revolucionaris. En arribar a la plaça de la Paeria, els guàrdies van ser durament tirotejats des dels Porxos, però no des de la Paeria, ja que la Guàrdia Urbana no va intervenir en la lluita. Aquí van coincidir amb efectius de l’exèrcit i es van dividir en dos grups per dirigir-se cap a la Diputació: un per l’Arc del Pont - Avinguda de la República i els altres per la plaça de la Sal – carrer del Carme. Des de les barricades, els revolucionaris van oposar una dura resistència al combinat Guàrdia Civil – exèrcit. Els revolucionaris es van veure encerclats dins el Palau de la Generalitat, on van fer-se forts fins a les set del matí quan ja vençuts es van rendir.

Passades les sis de la matinada el President Companys va anunciar per ràdio la rendició del govern de la Generalitat. Més tard i des de la Capitania General, un dels representants de la CNT va ordenar la represa del treball l’endemà següent, dilluns.

A Lleida ciutat la iniciativa revolucionaria  va correspondre a l’Aliança Obrera. que estava constituïda pel Bloc Obrer i Camperol, l’agrupació Socialista del PSOE, la UGT, els sindicats influïts pel Bloc i la Unió Agrària. També els radical – socialistes (“la petera”) van prendre part activa en la sublevació, principalment en la defensa del Palau de la Generalitat. L’actitud de l’Esquerra va ser més desigual. L’Humbert Torres era contrari a cap posició de violència i la seva opinió havia de pesar forçosament a Joventut; la base social petit burgesa de Joventut era poc propícia a qualsevol aventura revolucionaria i menys anant de bracet amb socialistes i bloquistes. De totes maneres sectors juvenils i radicals (pròxims a Estat Català) van participar activament en el moviment d’octubre. Els representants de la Generalitat a Lleida (Comissari, Delegar d’Ordre Públic, etc.) també van assumir les seves responsabilitats.

La repressió del moviment va revestir diferents formes: la judicial, la institucional, i finalment la que es va exercir sobre la pagesia i les condicions de treball dels obrers. Aquesta repressió, tal com va preveure el President Companys, acabaria donant abans d’un anys i mig la victòria als homes d’octubre.

Tornar