Introducció:

Al llarg del segle XIX, l'agricultura catalana va viure una conjuntura expansiva que es manifestà tant en l'augment de la superfície conreada com en la intensificció de l'ús del sól i l'especialització en conreus molt remuneratius orientats a l'exportació, singularment de la vinya. L'enorme creixement de les exportacions de cereals i altres productes agraris des d'Ultramar cap Europa a uns preus altrament competitius que va permetre la revolució dels transports, juntament amb l'augment experimentat per l'oferta europea, va començar a saturar els mercats a partir de la dècada de 1870.  A Catalunya els efectes de la crisi es deixaren sentir més tard, perquè l'expansió de la viticultura s'intensificà com a conseqüència de la destrucció de la vinya francesa per la fil·loxera; però en els anys vuitanta la plaga de la fil·loxera començà a envair també la vinya catalana i al començament de la dècada de 1890 la crisi s'agreujà en coincidir la pèrdua definitiva del mercat francès i la davallada general dels preus agraris.

Per als grans propietaris agraris la crisi va significar un declivi econòmic i social que ja seria definitiu. Tot i l'expansió que va viure el sector agrari durant la segona meitat del segle XIX, en el conjunt de l'economia l'agricultura havia anat perdent pes i, per tant, també la classe dirigent agrària. L'associacionisme promogut pels grans propietaris agraris cap al finals del segle XIX s'ha d'entendre com una de les formes de reorganització de les élites agràries enfront del canvi econòmic i social que s'estava produint arreu d'Europa; no només com una forma d'adaptació a aquest procés de canvi, sinó com un instrument per garantir la seva continuïtat com a classe dirigent.

La coincidéncia, en els darrers anys del segle XIX, de la crisi económica i social del món rural amb la crisi política del sistema de la Restauració, va propiciar que s'establissin llaços molt forts entre el regionalisme polític i el moviment agrarista promogut pels propietaris.

La població:  

Moviment demogràfic durant el període 1923-26 (per 1000 habitants i per any).

.

Percentatge a la comarca de Les Garrigues referent a la població total de Catalunya:

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ PER COMARQUES

L'agricultura:

La importància del sector agrícola a les comarques de Lleida durant aquest temps fou prou rellevant, els factors més importants foren els recs, la propietat, els conreus i les condicions de vida.

La vinya: La invasió de la fil·loxera, l'última decada del segle XIX, va acabar amb la vinya lleidatana, es calcula que 119.000 hes. van ser arrasades.

Els olivars: Aquest conreu és relativament modern, del segle XVIII, i que són els tortosins, comerciants amb ultramar, els que a darreries del segle XIX revolucionen la indústria olivera, dent de les Borges Blanques un gran mercat olivaire i un dels centres cotitzadors de Catalunya i Espanya. Són aquests anys, però, temps de crisis per al sector. L’endarreriment industrial i una mala política comercial (l’any 1928, per exemple, Espanya va exportar a Itàlia oli per valor de 79 milions de pessetes, oli que un cop barrejat amb olis propis i refinat Itàlia va reexportar) va afegir-se la competència dels nous olis vegetals i un seguit d’anyades desastroses: les gelades de 1921 i 1922 i de 1932  van destruir no solament collites, sinó arbres sencers.

Producció i valor de l'oli d'oliva a la província de Lleida.

Condicions i formes de vida de la pagesia: El tema de debat d'aquells anys era la problemàtica de l'abandó del camp, hi ha un catàleg força complet de les condicions de vida de la pagesia lleidatana: abandó a les inclemències del temps que poden arruïnar les collites; secans permanents; incomunicació viària; manca de condicionament dels pobles; aigua corrent. il·luminació pública, clavegueres, telèfon i un menyspreu del pagès per part de la resta de la societat i fins i tot per les mateixes noies pageses, que busquen marit entre les altres professions. Diguem per resumir que la supervivència de l'agricultura familiar no és tan sols un problema de ser propietari de la terra, sense desvaloritzar aquesta qüestió, sinó que és un problema més extens i més complex: reciclatge professional, programació de nous conreus, millorament de llavors i mètodes, foment del cooperativisme que permeti l'adquisició de maquinaria i una comercialització favorable dels productes.

La lluita per la terra. Des de l'endemà mateix de proclamar-se la República el tema de la reforma agrària i del camp amb general, passa a ocupar la primera plana de l'activitat política. Havent renunciat el govern provisional a la reforma agrària per decret, va aprovar a iniciativa del ministre socialista Largo Caballero sis decrets referits al camp. Aquesta sèrie de mesures van desencadenar una viva agitació al camp, desvetllant entre la pagesia grans esperances, que als pocs mesos es veurien en gran part frustrades, i un gran desassossec entre la classe propietària. 29,971 peticions de revisió es van presentar fins al juliol de 1932, principalment contra la Unió Laical de Beneficiaris de la S.I. Catedral de Lleida. Les demandes rebutjades pels magistrats (pel mig hi havia els fets d'octubre) podien haver afectat al 90 % de les sol·licituds, la qual cosa va produir una gran frustració entre la pagesia i va abocar el camp català a la insurrecció. El moviment, per falta de tradició organitzativa, no va esclatar fins l'abril de 1933, quan mitgers de Puigvert de Lleida, de Torregrossa, d'Artesa de Lleida i altres pobles (26) van negar-se a lliurar la part corresponent al propietari de la collita d'alfals. La collita del blat va coincidir amb la promulgació per part del Parlament català d'una llei per resoldre els conflictes derivats dels contractes de conreu (anomenada “Llei Petita”). La Unió Agrària va denunciar la llei per discriminatòria perquè havia estat feta per acontentar els rabassaires. Es van cremar garberes (la nit de Sant Joan i Sant Pere) a 50 pobles de Lleida, tot i que el conflicte principal era a les Borges i Bellvís. El 14 de juliol va haver-hi vaga general. El problema dels colons es resolgué l'any 1935 amb la signatura, el 31 de juliol, d'un contracte de compromís de venda entre la Unió de Colons i els representants de Beneficiats.

El sindicalisme agrari.

L'únic moviment de caràcter cooperatiu present a les comarques lleidatanes era precisament el sindicalisme agrari. Malgrat el mot “sindicat”, aquestes organitzacions pageses eren de caràcter interclassista i el seu fi principal el cooperativisme, especialment en tot allò que feia referència a la venda de la producció i a la compra d'adobs, ect. Les Garrigues és l'única de les comarques on el nombre de sindicats és superior al de municipis i per tant on existeix un sindicalisme més ramificat i més equilibrat, al revés de la Segarra. Les dues característiques comunes entre la Segarra i Les garrigues són el monocultiu, blat a la primera i oli a la segona, i que són les dues úniques comarques que no tenen regadiu.

SINDICATS AGRÍCOLES

Les comarques de Lleida els anys trenta eren principalment i substancialment una zona agrícola. La població dedicada a l’agricultura i la ramaderia era en el cens de 1930 el 46’30% de la població activa (el 81’90 % de la població masculina). La manca de condicions externes (recs eficaços), d’estímuls (mercats urbans pròxims o ben comunicats) i de capitals contribueixen decisivament  a sostenir una agricultura amb una forta tendència a l’auto consum, molt poc integrada en els mecanismes de mercat. L’escassa manufactura repartida per la Província no aconseguia crear cap zona industrial pròpiament dita. Potser només la indústria de l’oli (concentrada principalment a les Borges i a Lleida) escaparia a aquesta tònica general. D’alguna manera la ciutat de Lleida seria l’excepció. La població agrícola masculina passa entre 1900 i 1930 del 51’40 % al 17’96 %. Lleida ha estat tradicionalment centre comercial d’una àmplia zona i aquest comerç nodria la petita burgesia. S’hauria de ressaltar el caràcter marginal de l’economia lleidatana, respecte al país. Lleida no és tan sols una Província agrícola (endarrerida) en un país hegemònicament industrial, sinó que com a zona agrícola, tampoc juga un paper important en aquest procés d’industrialització: L’Urgell (la zona regada pel canal) no va ser capaç de convertir-se en el graner de Catalunya, ni s’havia produït un drenatge important de capitals de l’agricultura cap a la indústria; les comarques de Lleida aportaven fonamentalment mà d’obra. La pagesia era, doncs, la classe més nombrosa de la Província. Una pagesia pobra, reclosa en la rutina d’una agricultura tradicional, en funció més del consum que del comerç. Una pagesia poc vinculada a la vida política – cultural general.

 En conjunt la vida a pagès estava marcada per dos elements: la influència de les jerarquies locals i la vida social. Així podem observar als pobles petis una tendència a votar majoritàriament la mateixa candidatura, ja sigui d’esquerres o de dretes. Que la pagesia no estava gaire integrada en la vida política general del país queda ben manifest en la importància dels centres polítics locals.

El sindicalisme agrari de caràcter (més o menys) cooperativista es de les experiències més interessants del cap lleidatà. El cooperativisme no solament era l’única oportunitat per sobreviure l’explotació familiar, sinó que introduïa entre la pagesia nous elements de comportament social i nous valors.

L’experiència sindical, representada per la Unió Agrària, va significar la introducció, per primera vegada, al camp lleidatà d’una plataforma organitzativa de caràcter revolucionari. La Unió Agrària va aconseguir unes bases molt sòlides, tan organitzatives, com d’influència, principalment a la zona regada, cosa que li va permetre ostentar la representació obrera en les institucions (per exemple en la Junta Provincial de Reforma Agrària); aquesta implantació, però, no va arribar a tenir l’envergadura que la propaganda de dretes interessadament li atribuïa.

Tornar